Domènec Guansé

Enguany fa 125 anys del nai­xe­ment a Tar­ra­gona de Domènec Guansé i Sale­sas, peri­o­dista, nar­ra­dor, crític lite­rari i tra­duc­tor. Va venir al món el 17 de març de 1894 al cèntric car­rer de Méndez Núñez. Els pares van tras­lla­dar-se aviat al car­rer d’Apo­daca, més a prop del port, just al davant de l’edi­fici on, durant dècades, tingué la seu Òmnium Cul­tu­ral, enti­tat que als anys setanta establí un premi lite­rari per a joves del Tar­ra­gonès amb el seu nom. El jove Domènec, el més gran de vuit ger­mans, va créixer a ca l’àvia, la qual vivia també amb dues tie­tes i, si bé l’ambi­ent se li feu res­clo­sit, li per­meté de conèixer el món femení i la seva psi­co­lo­gia, aspecte que, amb uns certs tons d’ero­tisme, serà pre­sent en la seva obra literària.

De for­mació auto­di­dacta, de ben jove col·laborà regu­lar­ment al Diari de Tar­ra­gona, fins que s’establí a Bar­ce­lona, després de tres dècades a la ciu­tat natal. Prengué aquesta decisió espe­ro­nat pel també tar­ra­goní Antoni Rovira i Vir­gili, gràcies al qual acon­seguí de pro­fes­si­o­na­lit­zar-se amb les seves crítiques literàries i tea­trals a Revista de Cata­lu­nya, D’Ací i d’Allà, Mira­dor, La Publi­ci­tat i La Nau. Als 28 anys publicà el pri­mer lli­bre, La raça, una nar­ració breu a la qual seguí la novel·la La millor de totes (1925). A par­tir d’aquí se succeïren les obres de nar­ra­tiva de ficció com ara La clínica de Psi­quis, La venus de la careta, Car­na­val a Venècia, Com vaig assas­si­nar Geor­gina, Les cade­nes d’Eva, Una nit, La pluja d’or i Labe­rint. Durant uns anys, entre el 1928 i el 1937, conreà també el tea­tre amb títols com ara Ball de màsca­res, Un amor dis­cret, Aven­tura, El fill de la Ninon, Volia ser feliç! i Una noia és per a un rei.

Escrip­tor com­plet, pia­nista d’unes lle­tres de les quals tocà totes les tecles, és autor d’assaigs com Per Cata­lu­nya! Con­tra una anto­lo­gia esco­lar (1934), seguit de Cataluña y el impe­ri­a­lismo cas­te­llano, La cons­tant inconstància cata­lana i Cataluña en el ruedo hispánico: posi­bles pun­tos de acu­erdo. Difongué la vida i l’obra de Pom­peu Fabra, Joan Mara­gall, Mar­ga­rida Xirgu, J.A. Clavé, Claudi Tar­ragó i Josep Que­ralt de les edi­ci­ons Proa i escriví Ruta d’Amèrica (1944). Abans d’empren­dre el camí que l’allu­nyava de la pàtria per un quart de segle, formà part del grup d’escrip­tors refu­gi­ats al cas­tell de Roissy-en-Brie com ara M. Rodo­reda, P. Cal­ders, A. Obi­ols, J. Oli­ver, A. Bar­tra i Tísner.

S’establí a San­ti­ago de Xile, on residí fins al 1963. Par­ti­cipà en les acti­vi­tats de l’Agru­pació Patriòtica Cata­lana i del Cen­tre Català de la capi­tal xilena, la bibli­o­teca de la qual duu el seu nom, i hi dirigí Ger­ma­nor, un dels periòdics en català de més durada de la història, on publicà l’arti­cle Bella Terra. Tar­ra­gona, ciu­tat de llum. La seva obra més cone­guda és Retrats lite­ra­ris (1947) edi­tada a Mèxic i després, en diver­ses oca­si­ons, a Cata­lu­nya, amb el nom d’Abans d’ara. Es tracta de sem­blan­ces de 28 escrip­tors cata­lans en forma de retrat lite­rari, moda­li­tat en la qual excel·leix i que rei­vin­di­cava com a gènere. Pro­lo­guista i redac­tor d’obres d’encàrrec des de l’ano­ni­mat, ja al país reprendrà la seva faceta periodística a Serra d’Or, Ori­flama, Tele-Estel i Tele/exprés, així com a Xaloc de Mèxic. Traduí Honoré de Bal­zac, David Ben Gurion, Daniel Cohn-Ben­dit, Evelyne Coquet, Pierre Gri­mal, A.E. Hotch­ner, Pierre Louys, Guy de Mau­pas­sant, François Mau­riac, Wolf­gang Menge, A.F. Prévost, Nelly Sachs i Vol­taire.

Guansé, de fac­ci­ons fàcil­ment iden­ti­fi­ca­bles pel seu nas agui­lenc, ha estat un dels peri­o­dis­tes cul­tu­rals més impor­tants del segle XX i un dels pro­sis­tes de més qua­li­tat i soli­desa de l’avant­guerra, mal­grat que no s’hagi fet justícia al seu mèrit. La seva cor­res­pondència amb el pre­si­dent Tar­ra­de­llas i amb Agustí Bar­tra ha estat reco­pi­lada i publi­cada, igual que els seus arti­cles a La Publi­ci­tat (1937-1939), amb el títol La revo­lució cívica. Repu­blicà, cata­la­nista i auto­de­ter­mi­nista, per a Pla era un home “donat al rao­na­ment, bon escrip­tor, lleu­ge­ra­ment fanàtic”; per a V. Riera Llorca, un “obs­ti­nat”, i Car­les Riba en deia: “Hi ha, en tots els vos­tres retrats, un res­pecte que n’asse­gura el valor docu­men­tal. En el meu, fins a com­moure’m, sin­ce­ra­ment.” Veu i memòria impres­cin­di­bles per conèixer l’exili, Cata­lu­nya a l’exili (2014) aplega els seus tex­tos a la premsa de la diàspora i la seva vida i obra han estat ben estu­di­ats per M. Cor­ret­ger. Amb motiu del seu cen­te­nari, l’Ajun­ta­ment de Tar­ra­gona i altres ins­ti­tu­ci­ons n’edi­ta­ren obres com­me­mo­ra­ti­ves. Quan el 1979, el bat­lle Reca­sens encar­regà a Òmnium un nou nomenclàtor de car­rers, no vaig dub­tar a pro­po­sar el de Domènec Guansé a l’únic de la ciu­tat que té un sol edi­fici: la seu del Diari de Tar­ra­gona, on feu els seus pri­mers pas­sos lite­ra­ris.