Els anys

Fer anys –bé– no és una qüestió d’intentar mantenir-se jove sinó de donar-se permís per envellir, de seguir preservant l’impuls i el desig de viure. D’escollir el cos que tens, tal com és, sense caure en la deixadesa física ni mental. És una qüestió complexa, sens dubte: d’una banda, l’esperança de vida es va allargant, tot i que no sempre es manté la qualitat de vida desitjable; d’altra banda, les persones que entren a la cinquantena poden trobar més traves en l’àmbit professional, sobretot si es dediquen a professions artístiques, especialment les relacionades amb el món del teatre i del cinema.

El ‘boom’ de plataformes com Netflix ha empès la indústria a buscar papers principals per a les actrius que sobrepassen els 40 anys. Fins aquí bé, si no fos perquè les volen físicament rejovenides, fet que comporta una pressió insuportable per a moltes professionals veteranes de l’art del cinema. Nicole Kidman (57 anys), que apareixia en la sèrie The undoing amb cara de nina inflable, seria un exemple clar d’aquest abús. Podríem anar desgranant noms d’actrius que es veuen empeses a insuflar la seva expressivitat facial, quan n’hi hauria prou a mostrar-se com a grans professionals que són. També hi ha actrius teatrals més joves que la Kidman que són víctimes de pressions silenciades i ocultes a l’hora de ser escollides per a alguns papers. L’estimada Àngels Bassas publicava fa unes setmanes l’enllaç d’una entrevista en el setmanari L’Empordà: “La dictadura de la imatge és cruel [...]. Les dones a partir d’una edat deixen de tenir representació [...]. Costa molt trobar bons papers a partir dels 40.”

La situació de les actrius es podria fer extensiva a bona part de les dones, també les que escrivim. Tot i que l’experiència de vida professional és ben valorada a l’hora d’escriure, les escriptores “sènior”, com diu el bon amic Sebastià Bennasar, acostumen a tenir més dificultats a l’hora d’accedir als mitjans de comunicació, llevat que hagin guanyat algun premi de reconeixement (seria el cas d’Olga Xirinacs). Potser també reben aquest tracte els escriptors, exceptuant figures reconegudes que ja són clàssics (vegeu Josep Vallverdú, un dels mestres).

La panoràmica general és difícil d’analitzar per la seva complexitat. Sigui com sigui, fins fa ben poc, als sexagenaris se’ns penjava l’etiqueta de “tercera edat”, mentre que ara ha aparegut el terme sexalescents per designar una etapa lliure d’estereotips que esfondra el mite de ser improductiu i fràgil que s’havia atribuït a la idea de fer-se gran. Alguns joves –i no tan joves– perceben aquesta pàtina d’“inutilitat” en la gent que es fa vella i s’atreveixen a menystenir-la amb frases viscerals que apel·len a destruir alguns personatges dignes amb meteorits, cosa que només expressa la falta d’empatia i la ignorància de qui encara no sap que envellirà irremissiblement com tota cuca d’aquest món. Els que han estat anomenats viejenials o babyboomers són persones entre 55 i 70 anys que no volen pas una “segona adolescència” sinó viure una vellesa plena. El paper de les dones sexagenàries és haver anat més enllà del desig de poder que ens va donar el feminisme dels anys seixanta i ser actives en tots els àmbits.

Envellim, però tenim la capacitat de fer coses que potser no havíem pogut fer abans. Certament, no tots disposem de la capacitat econòmica que ens correspondria i hi ha persones grans que haurien d’estar molt més ben ateses, aquest és un greuge social per afrontar. Fer anys bé, tanmateix, demana saber reconnectar amb l’alegria i recuperar la capacitat de gaudir del present. La vellesa en si mateixa és l’edat de les pèrdues, però les pèrdues poden ser un revulsiu per canviar la nostra percepció de vida. L’escriptora Annie Ernaux, premi Nobel de Literatura 2022, ara octogenària, va escriure sobre sis dècades de la seva vida, un relat singular d’autobiografia en què parla de la societat i del seu entorn. Ernaux diu a Els anys: “El món ha perdut la fe en una autèntica transcendència.” Deixa anar també: “S’anul·laran els milers de paraules que han servit per dir les coses, els rostres de la gent, els actes i sentiments que han ordenat el món i han fet bategar el cor i humitejar el sexe [...]. Jo he trobat suport en la bellesa del món i he tingut l’olor de les estacions a les meves mans.” Només cal agafar el dolor i les ferides del cor i convertir-los en art de vida.