Tots els molt fan mal

A casa dels pares sentia sovint l’expressió “tots els molt fan mal” per referir-se a una situació en què l’excés d’alguna cosa posava tensió a l’ambient o les dinàmiques relacionals per no ajustar-se al marc d’expectatives compartides i més o menys consensuades per tota la família. No tinc clar que la frase s’ajusti gaire als cànons lingüístics establerts ni que figuri a l’inventari de frases fetes del costumari català, tanmateix a mi m’ha acompanyat tota la vida, i me l’he enduta des de la infància al món adult com a llegat immaterial, d’aquell que crea saó i marca tendència vital.

Més enllà del sentit de la frase, aquests dies de tardes inabastables estava pensant que al Camp de Tarragona tenim diversos exemples de “molt que fan mal”. 

Tenim molta sequera, i això ens fa mal perquè eixuga la nostra terra, ja de per si austera, i en condiciona els seus fruits. Ens caldria revisar, en l’àmbit del Camp, la gestió compartida dels pocs recursos hídrics que tenim sobre la base de criteris de sostenibilitat i d’eficiència demogràfica a mitjà termini, més que no pas amb l’actual perspectiva d’immediatesa especulativa. 

Tenim molt de desequilibri entre la costa i l’interior, i això ens fa mal perquè determina les oportunitats de desenvolupament per a les persones i, literalment, de supervivència per als pobles. Ens caldria repensar, en l’àmbit del Camp, el model socioeconòmic conjunt per afavorir dinàmiques de reequilibri i de cohesió interterritorial que garanteixin un creixement viable a totes les comarques per tal de minimitzar la polarització creixent. 

I aquí emergeix una pregunta incòmoda en l’àmbit del Camp. Tenim molt de turisme, i això ens fa mal? El turisme és un motor econòmic imprescindible a les nostres contrades, generador de prosperitat i de benestar per a la nostra gent. Indiscutible. Innegociable, avui dia. Ara bé, el tipus de turisme que tenim, majoritàriament “de platja” i amb una altíssima concentració i estacionalitat, és la millor opció? És l’única? És la que ens beneficia més col·lectivament com a Camp? Ara que es parla tant de la massificació del turisme i dels seus costos associats, és un bon moment per preguntar-se, també pel que fa al Camp, si el model de turisme que tenim a les nostres comarques, especialment a la zona del litoral, és una aposta ajustada a les necessitats i als recursos del territori? I si el retorn per a les persones i per als pobles del Camp compensa els costos i les tensions que comporta? Potser és moment de revisar un model en què els beneficis són bàsicament individuals i privats i els costos són eminentment col·lectius i públics, malgrat els mecanismes tributaris de suposada compensació d’aquest desajust flagrant. Parlem de qüestions ambientals, de mobilitat, d’infraestructures, de condicions laborals i salarials, de dimensionament de serveis públics especialment en l’àmbit de la salut, etc.

Evidentment no es tracta de fer un discurs reaccionari en contra del turisme, res més lluny de la meva intenció, es tracta només de fer una reflexió en clau temporal i de territori a partir de la idea que “tots els molt fan mal”.