El monstre

Vaig rebre la tru­cada l’endemà de l’emissió del docu­men­tal, farà uns set anys. Als senyors de les edi­to­ri­als els fas­ci­nen els mons­tres des que Tru­man Capote va con­ver­tir un crim atroç en una obra d’art a A sang freda. Després d’una hora llarga de con­versa, el senyor de l’edi­to­rial va tenir molt clar el meu no, per raons que no venen al cas, i perquè li havia par­lat apas­si­o­na­da­ment d’una altra recerca que res tenia a veure amb els mons­tres que em pro­po­sava. A diferència de Capote o Carrère, l’his­to­ri­a­dor Ivan Jablonka no sublima el mons­tre sinó que home­natja la víctima a Laëtita i la fi dels homes (Ana­grama, 2017), una recons­trucció, amb sen­si­bi­li­tat i rigor, del crim de Laëtitia Per­rais, succeït a França el gener del 2011. I ho fa des de totes les mira­des; la periodística, judi­cial, dels ser­veis soci­als... “Laëtitia Per­rais no va viure per con­ver­tir-se en una peripècia de la vida del seu assassí, ni en un dis­curs en l’era Sarkozy”, diu Jablonka. Què n’hem de fer, dels mons­tres, sabent que la seva fas­ci­nació fa ven­dre lli­bres i hores de tele? Fer veure que no hi són i pen­sar que vivim en el pla­neta piru­leta? O il·lumi­nar-lo amb el focus, demo­nit­zar l’escrip­tor, tit­llar-lo d’irres­pon­sa­ble, i l’edi­to­rial, de lucrar-se, abans de lle­gir el lli­bre? A pri­ori repro­vem i la cen­sura ens ins­tal·la en una zona de con­fort social, però la inco­mo­di­tat és necessària i comença per donar veu a tots, inclòs el mons­tre.