Papa Francesc

El Papa Fran­cesc té la cúria i bona part de la jerar­quia catòlica esve­ra­des i esva­lo­ta­des, cosa que d'entrada sug­ge­reix un còmic enre­nou de sota­nes de colors, però que és bas­tant més peri­llosa, no en va s'hi acu­mula una gran den­si­tat d'antics sabers, entre els quals algu­nes males arts molt efec­ti­ves. És ben cert que el vai­xell de l'Església Catòlica no podia espe­rar gaire a assa­jar un cert canvi de rumb, altra­ment l'enorme pes mort dels seus dic­te­ris enfu­ris­mats, de les seves cor­rup­ci­ons i de les seves increïbles fara­ma­lles impe­ri­als se l'hau­rien endut al fons del mar. No és menys cert, però, que Jorge Ber­go­glio no es limita a un canvi d'estil i de deco­rats, sinó que sem­bla dis­po­sat a anar molt més enllà del que era pre­vi­si­ble.

En efecte, sem­bla dis­po­sat a posar el dit a totes les nafres. Visita els immi­grants il·legals de Lam­pe­dusa, amb una cor­pre­ne­dora inter­pel·lació a la consciència ciu­ta­dana, no ja con­tra la xenofòbia, sinó con­tra la manca de com­passió i de fra­ter­ni­tat humana. Pro­clama que els bis­bes i car­de­nals han “d'esti­mar la pobresa” i no han de tenir “psi­co­lo­gia de prínceps”. Mal­parla del “cle­ri­ca­lisme”. Posa la pode­rosa i fosca banca vati­cana a la picota. Es pro­nun­cia com si res en favor de “la laïcitat de l'Estat”. Plan­teja la sor­pre­nent neces­si­tat d'una “teo­lo­gia de la dona”. I afirma, sense embuts: “Si una per­sona és gai i busca el Senyor i té bona volun­tat, qui sóc jo per jut­jar-la?” Per dir-ho ras i curt: Ber­go­glio i Rouco pro­fes­sen la mateixa religió?

La cosa, però, no es limita a això. El Papa també parla clar sobre la soci­e­tat actual i sobre la greu deriva que l'amenaça. Ho fa sense neces­si­tat de recórrer a cap mística alli­be­ra­dora. Només des de l'auto­ri­tat moral que li con­fe­rei­xen el càrrec i la seva visi­ble volun­tat de coherència evangèlica. Diu que el futur exi­geix “reha­bi­li­tar la política” i “adop­tar una visió huma­nista de l'eco­no­mia”, men­tre con­demna “la glo­ba­lit­zació de la indi­ferència” i con­voca els joves: “Hagan lío”, “Sor­tiu a fora i no us dei­xeu excloure.”

És l'antítesi del dis­curs neo­li­be­ral i de les seves metes objec­ti­ves: pen­sa­ment únic, eco­no­mi­cisme, des­re­gu­lació, pri­va­tit­zació, indi­vi­du­a­lisme ferotge, legi­ti­mació de la selva finan­cera glo­bal, regressió i frac­tura social, impotència i cor­rupció de la política, crisi de la democràcia, popu­lisme xenòfob i fei­xis­tit­zant, auto­ri­ta­risme, por, ato­nia, indi­ferència de la gran majo­ria. Des de la dècada dels vui­tanta que fa forat, sense opo­sició de l'esquerra de govern, que tot just ara comença a des­co­brir-se abduïda i enga­li­pada quan no còmoda­ment adap­tada.

La crisi que vivim no és econòmica com pretén l'ortodòxia eco­no­mi­cista en boga, sinó que és una crisi de soci­e­tat, en la qual s'estan esbot­zant les con­di­ci­ons ele­men­tals de la cohesió social i de la mateixa democràcia. Dis­pa­ren sense manies con­tra la tríada repu­bli­cana: lli­ber­tat, igual­tat i soli­da­ri­tat; i con­tra la seva con­seqüència, els drets humans. No figu­ren en el tau­ler, on només hi res­ten qua­tre gua­ris­mes econòmics dic­tats pels de sem­pre. Es tracta, en defi­ni­tiva, d'una crisi moral i cul­tu­ral. Allò que està en joc és la dig­ni­tat de la per­sona humana i la democràcia. I, molt espe­ci­al­ment, la capa­ci­tat dels humans per idear, desit­jar i gua­nyar un model alter­na­tiu de progrés, que sigui sos­te­ni­ble, con­tin­gut, soli­dari, de mesura humana.

En pri­mera instància, pot­ser es trac­ta­ria de repe­tir, en el pla glo­bal, allò que Europa ja va fer en el marc dels Estats: el pacte del soci­a­lisme democràtic i de la democràcia cris­ti­ana per l'Estat Social o del Benes­tar. Una Europa unida, política i econòmica, basada en aquest con­glo­me­rat, seria una pri­mera fita deci­siva, per poder avançar cap a una con­cer­tació regu­la­dora inter­con­ti­nen­tal. El cen­tre-dreta ha abju­rat defi­ni­ti­va­ment del seu pas­sat d'ins­pi­ració cris­ti­ana i huma­nista? El papa Fran­cesc sem­bla apun­tar a una nova entesa per la democràcia i la justícia, en la qual podrien con­fluir l'esquerra democràtica, els libe­rals de veri­tat (demòcra­tes a tota costa), els cris­ti­ans de totes les jeies..., és a dir, la immensa majo­ria que no vol viure a la selva.