L’única opció raonable

Des de novembre exigeixen a l’independentisme que faci autocrítica i admeti la culpa pel 155, pels presos, pels exiliats i per les investidures bloquejades pels jutges. El tenim pressa i la unilateralitat, diuen, han estat estratègies equivocades que no conduïen a cap lloc positiu. Algunes cúpules dels partits independentistes s’inclinen tímidament per assumir aquesta autocrítica un cop superat el 21-D, però no se sap fins a quin punt ho fan de manera sincera o bé com a posició realista per implorar la magnanimitat judicial de l’Estat amb els presos i exiliats, convertits en ostatges amb els quals modular i contenir la revolta catalana.

Però aquesta exigència d’autocrítica a l’independentisme és una trampa tan barroera que fa vergonya haver-la d’assenyalar. Han estat precisament el govern espanyol i els partits mal anomenats constitucionalistes els que van portar l’independentisme cap a un calendari forçat i cap a la unilateralitat com a única via d’actuació. Si les seves demandes d’autocrítica fossin sinceres, vindrien acompanyades de l’assumpció de les pròpies responsabilitats, consistents, per exemple, a ignorar durant sis anys totes les demandes de negociació del sobiranisme, impedir debats parlamentaris i recórrer finalment als jutges i a la violència policial en nom d’una Constitució que ja no disposa de l’acceptació de la majoria de la societat catalana. S’atrevirien avui a sotmetre-la a votació a Catalunya? Des del 2012 hi ha majoria al Parlament reclamant l’exercici pactat de l’autodeterminació, i els que ara critiquen la unilateralitat i la pressa independentista no han mogut ni un dit, ni ara ni llavors, per entomar una sortida multilateral.

Els processos de pau o de distensió no es basen a exigir autoflagel·lacions al contrari, sinó a analitzar també el propi comportament, disculpar-se pels errors propis, esmenar el dany causat i buscar un terreny de joc comú des d’on tornar a construir. Mentre el nou govern espanyol i els mal anomenats constitucionalistes continuïn pensant que no havien de moure’s davant del sobiranisme excepte per enviar-hi jutges i porres, i que Catalunya no és subjecte polític sinó un territori on aplicar la Constitució espanyola tant si la volen com si no, la unilateralitat catalana no només no és un error: és l’única opció raonable, i més vigent que mai.