Respecte per Barcelona

De sobte, el nacionalisme català parla de Barcelona. Però, en realitat, només parla d’eleccions. Unes eleccions municipals que vol convertir en camp de batalla de la brega independentista, en la qual tenim encallat el plet espanyol i que sovint sembla reduir-se a la inacabable confrontació entre ERC i “Convergència” –amb el nom que correspongui en cada moment– per la successió del pujolisme.

Tret de les eleccions municipals, Barcelona és un concepte absent en el discurs del nacionalisme català. Un concepte que incomoda, una nosa irritant. Fins i tot a l’hora d’enumerar els greuges de l’Estat envers Catalunya, Barcelona sol quedar al calaix o subsumida en els dèficits d’infraestructures. Res de semblant a la “capitalitat estatal compartida” maragalliana, molt poc sobre la ineficiència que comporta el fet que un Estat amb dues metròpolis globals –Barcelona i Madrid– en deixi una de banda, atrapat encara en les inèrcies imperials, en el model concèntric, de “quilòmetre zero”, del nacionalisme espanyol. El nacionalisme català, d’ordinari, no en fa causa. Seria reivindicar un altre model per a Espanya. I això depassa els límits de l’imaginari que maneja. Mentre que la dimensió espanyola –i europea i iberoamericana i global– de Barcelona és un dels principals atots de què disposa la nació catalana.

Barcelona és un cap molt gros per al cos de Catalunya. Un cap que va créixer a la mida d’Espanya, del proteccionisme espanyol envers la indústria catalana, del mercat espanyol i del mercat iberoamericà, de les immigracions procedents del sud oprimit pel caciquisme... L’aliança de funcionaris castellans, terratinents andalusos, financers bascs i burgesos catalans no va donar per reconèixer la pluralitat nacional d’Espanya ni per assentar la democràcia, però va donar per fer possible la indústria catalana i per aixecar Barcelona. I Barcelona va esdevenir mare de totes les revoltes, bressol del federalisme i del catalanisme, “la ciutat de les bombes”, “la rosa de foc”, un pilar bàsic del combat per la justícia social i per la democràcia... I un pilar bàsic de la continuïtat nacional de Catalunya.

Catalunya no seria el que és sense Barcelona. S’ha dit que seria un altre Rosselló. En qualsevol cas, no seria imaginable el gran moviment catalanista i democràtic que quallava, el XIX i el XX, en el context urbà, superant el pairalisme conservador i donant lloc a la Mancomunitat i, aviat, al primer autogovern contemporani, la Generalitat del 1931, retornada de l’exili el 1977. La continuïtat nacional de Catalunya és inseparable de l’existència de Barcelona. A Jordi Pujol, Barcelona li feia urticària. La seva distinció entre “bons catalans” i “mals catalans” es traduïa, territorialment, en la divisòria que separava “la Catalunya catalana” de la resta, concretant-se aquesta sobretot en el forat negre de la metròpoli barcelonina, on els paràmetres de l’univers pujolià no regien. El 1987, Pujol donaria una greu estocada a Barcelona, amb la dissolució de la Corporació Metropolitana, el govern metropolità que havia de jugar un nou paper ordenador, de cohesió ciutadana (social i nacional), d’influència a la xarxa global de les grans metròpolis... Malgrat tot, Barcelona va aconseguir brillar internacionalment (amb el “model Barcelona”, amb els Jocs del 1992...) i va posar Catalunya al mapa del món.

El país anava fent el tomb. Reculava l’identitarisme atemorit, el conservadorisme que espurneja a tots els calius, la mítica de “la casa del pare”, la reducció a una identitat encongida que exclou, i prenia el relleu un nou batec, obert a nous horitzons, inventiu, amb un passat que no era llast sinó llavor, disposat a construir identitats de futur que sumen. Antoni Puigverd ho va definir com ningú i en Pasqual Maragall ho va caçar al vol i en va fer un dels seus lemes: del país-temple, al país-àgora. En altres paraules, del poble-església, devot i crèdul (assenyalat per Jaume Lorés a propòsit del pujolisme), al poble-ciutadania, fet de persones crítiques, tolerants, capaces d’acordar i d’aixecar futurs compartits.

Barcelona ho recorda i maldarà per ser en les posicions avançades dels millors moments. La política instrumental sap de banderes, però no sap de models ni de projectes i pot fer molt de mal. Exigim respecte per Barcelona, que és exigir-lo per Catalunya.