Néixer a casa

Crec recor­dar que el dia que el meu fill em va dir: “Volem que el nen neixi a casa” vaig haver de con­te­nir els dub­tes que pug­na­ven per sor­tir de la meva boca com una tor­ren­tada. Jo devia fer una cara de tòtila que no vegis, perquè me’ls vaig empas­sar tots, que era una manera de començar a accep­tar la decisió que havien pres, la seva dona i ell. Més enda­vant, els dub­tes es van anar res­po­nent sols: rebrien assistència d’un equip de lle­va­do­res pro­fes­si­o­nals durant l’embaràs, el part i el post­part; a més, des­car­ta­rien aquesta opció, si es pre­veia que el part podia com­pli­car-se. Hi vaig con­fiar ple­na­ment, fins al punt que, en més d’una ocasió, vaig defen­sar aque­lla lliure decisió davant d’algun fami­liar que en dub­tava. Al final, tot va anar per­fecte, no pas per qüestió de sort, sinó d’una pre­pa­ració com­pleta i una bona assistència, amb pre­visió i atenció molt curo­ses. Si com­paro en la distància com va ser el meu part en un hos­pi­tal, fa més de trenta anys, penso que, tot i que em va assis­tir una lle­va­dora i vaig dema­nar que fos el més natu­ral pos­si­ble, no se’m va dei­xar deci­dir gaire res.

El pano­rama ha anat can­vi­ant i el part ja no es veu tant com un procés quirúrgic que diri­geix un ginecòleg o ginecòloga, de manera pater­na­lista. Cada vegada es res­pec­ten més les deci­si­ons de les dones, que poden triar en algu­nes qüesti­ons, com ara si volen anestèsia, o si desit­gen que no els tren­quin la bossa de les aigües. Tot i això, mol­tes dones accep­ten parts pro­vo­cats per raons tan arbitràries com ara avançar-se a les vacan­ces dels espe­ci­a­lis­tes o refu­sen tenir un part natu­ral per por al pati­ment i, en molts casos, deses­ti­men parir a casa, no tan sols per qüesti­ons de des­con­fiança, sinó també monetàries. Qui es pot pagar un part ben guiat, fora de la Segu­re­tat Social o de l’empar de qual­se­vol mútua sanitària? Ara per ara, parir a casa és una opció que escu­llen algu­nes dones que valo­ren aquesta experiència com una inversió de futur: la veuen com la millor manera de por­tar el seu nadó al món.

Lle­geixo aquests dies que, aquests dar­rers anys, el baby boom de famo­ses com ara Shakira se salda amb una coin­cidència curi­osa: bona part d’elles han pas­sat per una cesària (qui sap si induïda per la pressió que com­porta la neces­si­tat de fer bolos?). Només algu­nes han pres la decisió més difícil, com ara Beyoncé, qui, mal­grat la seva apa­rença sofis­ti­cada, va esco­llir el part més natu­ral pos­si­ble, o actrius com ara Cindy Craw­ford o la mala­gua­nyada Bimba Bosé, que va con­fes­sar haver parit al terra del seu dor­mi­tori i qua­li­fi­cava l’experiència com la més reve­la­dora i expres­siva que havia vis­cut. Altres mares anònimes expli­quen que, en aquest tipus de parts, s’han dei­xat guiar per la intuïció en el moment cru­cial, i això els ha permès con­nec­tar amb la seva capa­ci­tat natu­ral d’engen­drar, i han vis­cut un part més tran­quil, cosa que bene­fi­cia la cri­a­tura.

Hem vis­cut massa temps amb la idea que la dona era una menor d’edat que no sabia res de res, de com ha d’anar un part. Jo no me’n recordo gaire, del meu, però m’agra­den els parts res­pec­tu­o­sos que tenen en compte les pro­ta­go­nis­tes de la història, ja va sent hora. El segui­ment de l’etapa d’alle­ta­ment també és molt impor­tant. De moment, em sem­bla exa­ge­rat donar de mamar a cor què vols, fins que la cri­a­tura vagi cami­nant a l’escola, però ves a saber si també m’ho hauré d’empas­sar. S’acaba l’any i vull fer con­fiança en la vida.