Ressaca democràtica

Els meus fills, cada vegada que passem per davant del pavelló que és el nostre col·legi electoral, diuen a duo: “Mira, mama, on anem a votar!” Tenen només tres anys, però hi hem anat tantes vegades darrerament, que ho tenen plenament interioritzat. I moltes vegades hi afegeixen: “Avui no anem a votar?” I jo sempre els contesto: “Aviat, fills, aviat.” I l’“aviat” ja el tenim a tocar.

Les eleccions no estan convocades oficialment, però com si ho estiguessin. I és un fracàs. I a més tan evident i tan estrepitós, que ni tan sols els protagonistes fan l’esforç d’intentar-ho dissimular. Però el problema no és només que el passat recent és un fracàs, sinó que el futur immediat tampoc té massa bona pinta. Perquè si realment l’objectiu és l’autodeterminació, els actors no canvien. Són tres. I sigui del dret o del revés, amb el predomini de l’un o de l’altre, tot passa per l’entesa. Qui dels tres pensi que pot fer la independència sense la resta, o és un ingenu o no es creu l’objectiu. I d’ingenus n’hi ha pocs en el món de la política. No sé com serà l’aritmètica parlamentària aquesta vegada, però fa la sensació que fent una divisió pel boc gros, és a dir, entre independentistes i no independentistes, la cosa no variarà de manera espectacular. Dins de cada bloc, ja veurem. Per tant, la festa de la democràcia pot ser que ens deixi una ressaca similar a l’actual. És a dir, o pacte entre malavinguts o renúncia de l’1-O i buscar nous socis. Per tirar coets!