Cap hora és isarda

Divendres passat mossèn Jaume Reixach va complir vuitanta-un anys. El seu estat de salut no és gaire bo, tal com ell descriu amb detall a la columna 325 –dels “articles que no es publicaran als mitjans”–. Setmanalment envia un correu amb les seves reflexions. Fa més de sis anys que té aquest afany, i no ha fallat mai.

Com que el temps passa, és possible que entre els nostres lectors hi hagi un gros de gent a qui aquest nom no els diu res. Jaume Reixach és un sacerdot llicenciat en teologia i filologia hispànica, que durant llargs anys exercí de director al col·legi del Collell. Professor d’universitat, rector de diferents parròquies, escriptor, conferenciant, director d’exercicis espirituals i trobades cristianes... La seva activitat religiosa i literària no ha parat mai. Però anys enrere, a conseqüència d’un crim que es va cometre al seu domicili –sense cap intervenció ni intencionalitat per part seva– el bisbe de Girona considerà que allò era un escàndol i el defenestrà apartant-lo de la parròquia, el culte i el dret a publicar. Des de llavors porta una vida discreta en un pis de Blanes, i tan sols una associació, Amics de Jaume Reixach, li dona suport en aquests llargs anys d’exili interior. La majoria dels sacerdots li han fet el buit. Allò de la caritat cristiana ha quedat força en entredit. El bisbe, per altra banda, se n’ha desentès, potser perquè ja és “cosa jutjada”.

Els qui seguim setmanalment els seus escrits –és el meu cas– hem pogut conèixer el seu pensament: hom pot enganyar un dia, però no pas tres-cents vint-i-cinc dies. La manera de ser s’hi trasllueix palpablement. Reixach, malgrat tot, ha conservat la fe en la doctrina de Jesucrist. Ni una vegada li hem notat –amb el nostre pobre raciocini– una falla en aquest sentit. Un fet diferent és el criteri que pugui tenir envers la jerarquia eclesial. Aquí hi hauria molt a dir. Es va fer capellà molt jove, amb l’entusiasme d’aquells anys del concili que va viure intensament a Roma, enviat pel cardenal Jubany, que li tenia una especial predilecció. Però l’estol de capellans joves, eufòrics, sincers, que vam conèixer en el temps que es fundaven Justícia i Pau i tants altres moviments cristians progressistes, ha anat desapareixent en el sentit més literal de la paraula. Queden només els vells per vigilar la vinya.

Reixach evoca en el seu llibre Deures i lleures Joan Salvat-Papasseit: “Res no és mesquí ni cap hora és isarda.” O sigui: tot té un valor, tot és un do. Vol infondre un optimisme necessari. Salvat-Papasseit, com tothom sap, estava malalt. Morí als trenta anys. Reixach ha passat de la vuitantena, i encara té delit.

“Demà m’aixecaré potser i heus aquí el que m’espera...” Nosaltres també ho esperem!