El Milestone Project

Girona està farcida de parets mitgeres que no han estat mitgeres, sinó definitives. La majoria ho són per una mala planificació urbana, quan es va establir que un edifici estaria continuat per un altre, i entre ells quedava una “paret mitgera” que desapareixeria de la vista quan l’altre immoble es construís al costat. I no s’ha fet, ni es farà. L’any passat l’artista M. L’Ghacham va omplir de contingut un d’aquests espais, a la plaça Germans Sàbat. Un llenç de mur incòmode a la vista va ser retornat a la imaginació amb un enorme quadre mural que ocupa la totalitat de la façana muda; una al·legoria, amb una noia que es venta mentre al seu entorn apareixen elements urbans. Les dimensions de la imatge i la perspectiva que ofereix van canviar un entorn insípid. En aquells dies, un altre artista, en aquest cas italià –Alex Void–, omplia de colors enèrgics unes parets mitgeres del Campus Montilivi de la Universitat de Girona. Un combinat de rojos i negres que han donat vida a uns espais fins llavors ignorats. Les dues obres són treballs de la vuitena edició del Milestone Project de Girona, dirigida per Xavier Masó. Vam poder veure els autors com se les empescaven per donar color i forma a aquelles enormes parets, davant l’admiració de la gent.

De les edicions anteriors, n’hi ha una al carrer del Portal Nou que adorna un mur dels edificis que va construir Fernando Vilallonga per ubicar els qui ocupaven barraques a Montjuïc a fi que les abandonessin, quan aquell promotor va urbanitzar la muntanya i la va convertir en lloc de luxe. El mural representa un cos d’home amb cap de palmera, per on s’enfila un simi de cua llarga. En accedir a aquell carrer multitud d’estudiants, famílies, turistes..., els és inevitable fixar-s’hi i retenir una imatge que fa pensar que sovint tenim “pardals al cap”. A la ciutat ara mateix hi ha trenta murals de gran format com els que assenyalem.

Enguany volien fer la novena edició del Milestone Project de Girona. Els objectius estaven establerts, les fases dels projectes també des de mesos enrere, perquè per portar a terme treballs tan enormes, es necessita preparació prèvia i la contractació d’artistes que tinguin interès per sumar-s’hi, així com els equips tècnics corresponents.

Aquesta novena edició no es farà, perquè l’Ajuntament de Girona ha retirat la seva subvenció, i tampoc ha volgut saber res per rebaixar-la i fer-la més assequible. No ho volen. Diuen que “necessiten els diners per retornar-los a l’Estat com a superàvit.”

La pandèmia que estem passant farà molt mal, però també temem que servirà per justificar negatives que només empobreixen la ciutat en unes qüestions importants: la imaginació i la singularitat. A Girona en viurem, de fets com aquest.