Tornem-hi

És una idea crònica que apareix en alguns cenacles de Madrid: la regeneració del que ells entenen per Espanya. Gran idea, si se'm permet dir-ho, i més encara en aquests moments. Després que Cuba assolís la independència, Espanya va caure en la depressió. I també va aparèixer el moviment regeneracionista, amb Joaquín Costa, fill de Montsó, com un dels seus principals representants. Un dels objectius explícits dels regeneracionistes era “desafricanitzar i europeïtzar Espanya”. Alhora, una part del catalanisme també va voler pilotar la modernització d'Espanya, amb el resultat prou conegut.

Bé, doncs ara hi ha qui torna a parlar de la regeneració d'Espanya. Amb quines eines? Millorar el sistema educatiu? Apostar de debò per la ciència i i la innovació? Recuperar els valors morals de l'esforç i el treball? Sí, tot això es vol; però l'objectiu principal, el primer de tots (i, per tant, se suposa que és la clau de volta per assolir la regeneració) és que s'ha de reforçar la identitat de la nació espanyola. Sí: aquesta que, quan els convé, diuen que no existeix perquè ells són no nacionalistes.

Ja que tant els preocupa el desinterès per Espanya en alguns llocs de l'Estat (i no cal que sigui més explícit), més els valdria preguntar-se per les raons d'aquest fenomen. Però sense recórrer ni a teories de la conspiració de pa sucat amb oli ni a suposades persecucions lingüístiques, ni a la perversa propaganda política (que ells no practiquen, és clar). El dia que trobin la resposta, si poden, potser sí que podran parlar de regeneració. No es mereixen.