‘Jo confesso'

Com a lector, és fàcil trobar lectures que captivin, que et facin pensar que llegir és un dels escassos plaers que l'ànima pot tenir en aquests moments de crisi econòmica però també intel·lectual i moral, però no és menys cert que poques vegades es té la certesa absoluta de trobar-se davant una obra mestra, davant una peça literària que saps amb certesa que perdurarà amb glòria i honor molt més allà de la vida de l'autor i de la del lector.

Vaig tenir l'impagable regal de ser un dels pocs lectors que accedien a la novel·la uns quants mesos abans de la seva sortida al mercat (només la tripa sense cobertes) i també confesso que és un dels grans plaers de la meva vida de lector, un plaer que es va sumar, a més, a l'experiència meravellosa de gaudir d'una de les primeres entrevistes que va concedir Cabré per parlar d'aquesta obra tot escoltant de fons el so fascinant d'un Storioni com el que li serveix de fil conductor de la història.

Set anys ha durat la gestació del llibre. Cabré és professional, metòdic i perfeccionista. Entén la literatura com la seva vida i com el seu treball i es lliura a ella al màxim de les seves possibilitats i de les seves capacitats. El resultat de tanta dedicació no pot ser altre que novel·les amb ànima, històries singulars que bateguen a cada pàgina, que vibren en cada frase, que tanquen en cada paraula el magnífic miracle de la puresa literària. És, sens dubte, un d'aquests autors únics que representen una època, que es converteixen en clàssics, que són capaços de revolucionar els paràmetres habituals de mesura.

Resumir Jo confesso en poques paraules vindria a ser una tasca absurda, inútil i innecessària. La novel·la és de les que es llegeixen amb fervor, amb voracitat, amb passió, llegint cada frase i explorant cada concepte amb la certesa total que allò forma part de la gran urbs que és tota la seva obra i, alhora, d'un impressionant gratacel individual que s'obre, ple de portes, finestres i camins, diferents i carregats de profunditat i de significat. Cabré concep la seva literatura com un tot i en aquesta novel·la ha aconseguit que el seu Storioni, l'instrument prodigiós i únic que manté el fil de la narració, emeti les millors notes, les més sublims.

Cabré ha aconseguit que el temps es torni elàstic. Desafia les lleis clàssiques de la narrativa i les doblega a les seves necessitats, les plega als seus desitjos convertint-les en eines mal·leables i dúctils que li serveixen per barrejar èpoques, personatges, somnis i accions, donant per bona la seva teoria de base: considerar el lector com un ser intel·ligent i sotmetre'l a reptes que posin a prova en tot moment les seves capacitats. Pur virtuosisme. Teixeix una trama encadenada, intricada i subtil on el temps s'estira, els personatges es barregen, els diàlegs brillen, les idees i els sentiments s'entrecreuen i les veus narratives varien a cada pas i aquesta combinatòria, que podria semblar un caos, a les seves mans es converteix en una magnífica simfonia on el Vial, aquest violí de nom propi i història tràgica i magnètica, deixa sentir la seva captivadora veu de vellut per rendir els lectors àvids de sensacions inèdites.

Una llarga reflexió, amb retalls d'història documentada que mai no es noten, com li agrada fer a Cabré, sense pecar ni de pedanteria ni d'erudició, deixant que s'uneixin els uns amb els altres, sense forçar-los, fluint fins a impregnar els sentits del lector i aconseguir l'objectiu d'anar desgranant aquesta monumental reverberació de l'ànima humana a través de l'espai i del temps, conceptes molt utilitzats per parlar de novel·les però que en aquesta acaben cobrant un sentit especial i únic.

Jo confesso és un llibre destinat a ser una joia, qui sap si potser la novel·la del segle.