Nosaltres, els escocesokosovars
Des del balbuceig del catalanisme polític, hem girat la vista cap enfora, cercant no només complicitats, o coincidències, sinó també expressant solidaritat cap a pobles en procés d'emancipació nacional. Sempre hem tingut un corrent de simpatia cap a nacions que volien alliberar-se del jou opressor i aconseguir la seva independència nacional. Durant el seu exili a París, Macià ja es reunia amb egipcis, indis, irlandesos, etc. Irlanda, amb els fets de Pasqua o la vaga de fam de l'alcalde de Cork, va tenir un impacte molt gran aquí, des dels Pomells de Joventut fins a Nosaltres Sols, de Perpinyà a València. Després, Tomás G. Masaryk, al capdavant de Txèquia, va esdevenir un veritable ídol. I el 1918 ja teníem un Comitè pro Lituània... Els anys republicans són un parèntesi de mirada interior i construcció nacional il·lusionada, oasi assecat per la brutalitat franquista.
Als anys SEixanTA, Algèria i el Vietnam captivaren les generacions més joves d'independentistes i un llenguatge i una estètica noves, de factura marxista revolucionària, van obrir-se camí, sobretot al voltant del PSN i també del FNC, amb expressions com ara “socialisme d'alliberament nacional” i “alliberament nacional i de classe”, amb plantejaments propis de països no alineats i una certa mentalitat descolonitzadora antiimperialista. Els anys setanta comença la fascinació basca, tot i ser situacions profundament diferents, com és el cas d'una societat petita i més aviat tancada, amb un pes enorme del factor ètnic i l'acció violenta. També el Quebec, als anys vuitanta i noranta, ha suscitat gran interès i simpatia i, més tard, l'atenció i el miratge van desplaçar-se cap al desmembrament de l'imperi soviètic i l'antiga Iugoslàvia. I el Timor Oriental, i Montenegro, i Kosovo i... ara sembla que toca Escòcia.
De Catalunya estant hem anat a la recerca permanent de paral·lelismes, semblances, coincidències, proximitats, qualsevol cosa que ens pogués fer pensar que, en realitat, nosaltres érem com ells, érem ells. I, així, hem estat irlandesos, algerians, vietnamites, lituans, letons, estonians, eslovens, croats, bascos, quebequesos, montenegrins, kosovars, escocesos, etc. Hem estat gairebé de tot, llevat de catalans. I hem mirat els altres amb un posat d'enveja i admiració: “Aquests sí que els tenen ben posats, hem de fer com ells.” En realitat les societats nacionals es caracteritzen per ser nacionals, distintes de qualsevol altra, i no existeixen solucions kosovars per a problemes catalans, que haurem de resoldre nosaltres, a la nostra manera. Podem aprendre i informar-nos dels casos d'altres i ser-ne solidaris, però no som ells, ni com ells.
El mimetisme polític ha fet mal a la nostra pròpia causa nacional. Copiar és fàcil, però ser català ja és força més complicat. Ens cal analitzar la nostra pròpia societat, la seva composició, els seus orígens nacionals, la seva enorme diversitat cultural i lingüística, els seus interessos, les seves emocions, els referents i espais compartits, per adonar-nos que tenen ben poc a veure amb els d'altres països. De segur que estem més a prop d'Holanda o Dinamarca que no pas de Kosovo o Lituània. I més d'Escòcia que no pas del País Basc. Però tampoc no som holandesos, ni danesos, sinó catalans. I no cal dir el lluny que estem de la situació de Còrsega, Sardenya, Bretanya o Occitània, per més simpatia que els tinguem. No som una romanalla de la història ni tenim una llengua amb els dies comptats, com alguns voldrien. Hem de mirar molt més els països d'èxit que ja fa molt temps que són estat i no només els que acaben d'aconseguir-ho o hi són a punt. No podem avançar lligats a la noció de conflicte o de folklore, ni aspirar a ser els primers dels últims, dels damnats de la terra, per formar part dels països mitjans, amb estat, amb cultura, amb qualitat de vida i amb democràcia. Hem d'optar per l'esperança i no per la por o la còpia.
