Crisi i oportunitat

Que una crisi és una oportunitat és una dita que no deixa de tenir validesa pel fet d'haver-la escoltat mil cops. I Catalunya està immersa en una crisi que liquidarà moltes coses que consideràvem inamovibles. Hem viscut molts anys en un món irreal, on era possible estirar indefinidament més el braç que la màniga i on les administracions havien narcotitzat el país amb la cultura de la subvenció i l'expansió del cotó fluix social. És, doncs, moment de canviar de tren. De moment, però, els catalans no acabem de trobar el vagó que ens ha de dur a un canvi de model econòmic i social, basat en nous i antics valors, noves maneres d'entendre l'economia i noves vetes de desenvolupament econòmic.

En aquest sentit, la pressa per sortir de la crisi ens empeny cap a projectes dubtosos. Eurovegas, del magnat Sheldon Adelson, n'és el paradigma. Per ubicar-hi aquest complex, la Generalitat ja ha ofert uns terrenys al Baix Llobregat. Però hi ha més projectes com aquest. Per revifar el Port Fòrum de Sant Adrià del Besòs, un disbarat nascut durant el boom urbanístic, la discoteca eivissenca Amnesia hi obrirà una filial continental. I a Rasquera, petit poble de menys de mil habitants, l'Ajuntament ha donat llum verd per acollir una plantació de cànnabis de set hectàrees. Tot això és un canvi de model?

paral·lelament, els nostres carrers acullen dia sí i dia també marxes contra la crisi i les retallades governamentals. Si les nostres autoritats no semblen encertar el camí de les reformes estructurals, els manifestants ni tan sols pensen que això sigui desitjable. La seva resistència als canvis converteix molts manifestants en la punta de llança del conservadorisme reaccionari. A base de repetir dogmes han perdut la capacitat d'anàlisi i el sentit de la realitat. Per exemple, un dels eslògans més repetits és “No a la privatització de la universitat” tot i que el govern de Catalunya no ho hagi proposat mai. Jo sí que ho dic: modernitzar la universitat és avançar en el canvi de model.

Agafem com a exemple un país mediterrani amb la mateixa població que nosaltres. Israel té una taxa d'atur del 5,4 per cent i la seva economia va créixer un 4,8 per cent l'any passat. Les exportacions israelianes van augmentar, durant el mateix any, un 4,5 per cent. És el segon país, després dels Estats Units, amb més empreses al Nasdaq. Hi té molt a veure el fet que el 45 per cent de la seva població té un títol universitari i l'estreta vinculació que hi ha entre el món acadèmic i el món empresarial.

Segons el professor israelià Ilan Chet, que va participar fa pocs dies en un col·loqui organitzat per l'Associació Catalana d'Amics d'Israel (ACAI), la majoria d'universitats del seu país són gestionades conjuntament pel sector públic i privat. Apliquen un model pel qual les empreses privades exploten comercialment els productes creats als centres de recerca de les universitats, les quals en cobren les patents i els royalties o regalies. Però alerta: com a mínim un terç d'aquests diners va directament a la butxaca dels investigadors. La conseqüència és que les universitats reben molts recursos econòmics privats, que l'Estat se n'estalvia, que molts científics són milionaris i que les empreses ofereixen productes innovadors. Tothom hi guanya i ningú no hi perd.

La crisi no és només una etapa durant la qual cal aguantar el temporal. En aquest cas, resistir no és vèncer. La crisi ha de ser el revulsiu que permeti fer les reformes estructurals d'una vegada per salvar l'estat del benestar.