Abans del Procés

Criteris per dividir la història: abans de Crist, després de Crist; abans de la impremta, després de la impremta... I des del 2010: abans del Procés, després del Procés. Abans del Procés les coses eren mooooolt diferents. Hi havia moltes escenificacions morals i ideològiques que, amb una facilitat gratuïta, aconseguien semblar genuïnes. En aquella època antediluviana era freqüent que un articulista de diari, un intel·lectual d'esquerres, un escriptor, un col·lega de la feina o un amic de barra de bar es mostressin hipersensibles davant de qualsevol esclafament de drets i llibertats, davant de qualsevol expressió democratitzant que subvertís el règim establert. No només m'estic referint al cas paradigmàtic de Javier Nart, tertulià sobreactuat abans del Procés, però que després del Procés va evidenciar que el seu capital de sensibilitat s'esgotava de seguida, limitant-se al (sens dubte) dramàtic cas dels pigmeus. També m'estic referint a tots aquells que abans del Procés es presentaven com a atlants del món, i que, a la manera dels intel·lectuals ballarins de Kundera, en una autèntica competició de solidaritat, rivalitzaven entre si per ser els més solidaris, els més llibertaris i els més tot.

Però aquella promoció de la marca personal a través del gènere de l'escenificació solidària es va estroncar abruptament amb l'arribada del Procés. Després del Procés tot va ser susceptible de rima. I aquells antics herois gratuïts van començar a calibrar molt bé quines causes públiques abraçaven, no fos cas que aplaudir el civilitzat referèndum escocès acabés esquitxant-los, no fos cas que donar suport a les demandes de democràcia a Hong Kong se'ls girés en contra, no fos cas que criticar els canvis en el nou diccionari de la RAE els fes còmplices del larvat totalitarisme del Procés. Després del Procés hom es va preguntar: “On han anat a parar totes aquelles flors?” Muntanyes de quincalleria, bijuteria rasa i retòriques d'oripell s'alçaven arreu...