Mésmemòria

A l'office també hi havia una butaca minúscula entapissada amb vellut verd de ratlles que era el reducte de les trucades confidencials. Ens hi assèiem per tenir-hi converses llargues i privadíssimes; d'aquelles que es fan amb veu baixa mentre penses, il·lús de tu, que no creen cap sospita. L'àvia, sempre present en aquell ordre familiar, apareixia, cada certa estona, remugant i queixant-se de l'imminent increment de la propera factura.

Creuant la porta de l'esquerra de l'entrada principal hi havia el despatx de l'avi. Un espai seriós amb vitrines molt clàssiques plenes de llibres que imposava i feia, a la vegada, de hall i zona de repartiment. Al costat, un passadís amb tres armaris encastats enormes, de fusta fosca, plens de les millors gales d'altres temps: abrics de pell d'astracan i de visó atrotinats, barrets de dama i de copa, jaqués amb boles de naftalina i sabates. Moltes sabates de senyora amb talons finíssims quasi noves que les noies ens delíem per posar-nos-les i ser les més ben disfressades. És curiós i alliçonador evidenciar que les pompes i adornaments dels nostres grans perden valor quan són revisats amb ulls de generacions posteriors.

Al final del corredor, a l'esquerra, el dormitori de l'àvia, separat en dos espais: primer, el vestidor amb un terra desnivellat que feia pendent i on hi havia un piano i una tauleta de marbre envoltada de cadires que donava a la Rambla amb una gran balconada; a l'altre cantó, dins d'una recambra envidriada, el llit de matrimoni i les tauletes de nit.

Al capdamunt del passadís trobaves l'habitació de l'avi, també oberta a la Rambla i amb dos espais. En un, dos llits amples i un tocador al davant; a l'altre, una chaise longue envoltada de quatre guarda-robes emmirallats. Tres d'ells amb peces masculines i el darrer amb la roba blanca familiar sempre impecable, ben planxada, freda al tacte i amb aquella olor de net que m'agrada recordar. Hi anàvem poc, a aquella cambra. L'avi Lluís ens hi cridava quan volia fer-nos sentir especials i ens obsequiava amb el regal privat d'una moneda de plata de cinc-centes pessetes. Un present únic i preuat amb el qual deixàvem de ser criatures i pujàvem, i això ens feia sentir importants, a un nou estatus de relació amb ell. La meva es va extraviar ja fa uns quants anys.