De manifestos

He seguit amb molt d'interès el debat que es va iniciar a partir de la publicació del manifest Koiné, que planteja la necessitat que el català sigui “l'eix integrador en un marc d'assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d'un país normal”. M'he mirat i remirat el manifest i, més enllà de la valoració de la història que se'n desprèn (certament opinable: hi cabrien uns quants matisos, ara absents), no hi sé veure tota l'allau de barbaritats que alguns hi han vist. Ho dic amb tota sinceritat i amb respecte, i amb els coneixements que tinc de sociolingüística. Per exemple, és innegable que el català, a Catalunya, és una llengua endògena. ¿Per què? Perquè “es forma o origina a l'interior d'alguna cosa”, com diu el diccionari. Aquesta cosa es diu Catalunya i resulta que el català és la llengua romànica que, per decantació del llatí, com a conseqüència del llatí vulgar que es parlava en aquest territori, neix en aquest extrem nord-est de la península Ibèrica. De la mateixa manera que el castellà neix en un altre àmbit i es coneix i es parla, amb posterioritat, a Catalunya, en una situació de diglòssia en augment que no prové necessàriament de la imposició política sinó d'altres factors socials. És per això que el castellà és una llengua exògena en aquest territori. Aquí no hi ha feixisme ni etnicisme ni intolerància o menyspreu. Simplement són dades científiques. De la mateixa manera, afirmar que el bilingüisme és, sempre, el pas previ a la substitució no és un argument esotèric o racial sinó una constatació de l'evidència.

Les llengües s'embruten i es fan malbé, canvien i evolucionen, es transformen, però no deixen mai de conservar els trets distintius que ens permeten parlar de continuïtat. És aquí on el català perilla. El manifest té la virtut de posar sobre la taula el problema i el defecte de pensar que es pot solucionar (només) amb lleis. En tot cas, les lleis seran necessàries, però no suficients.