De premis, n'hi ha

Hi ha premis de tota mena. La grossa de Nadal espanyola és el més cobejat. Seria el model de premi ben dotat, prestigiós i reconegut que toca a qui li toca tapar forats, només cal jugar-hi i encomanar-se a sant Pancraç. No importa gens ni mica l'aportació a la societat del premiat, ni el seu coeficient intel·lectual, ni les seves habilitats per demostrar, i els exemples més evidents d'aquesta loteria tenen per protagonistes la intelligentzia dels del PP valencians. Un altre dels ben dotats és el premi Planeta, però és un model substancialment diferent del descrit anteriorment: aquí ja saps a qui tocarà, fins i tot el premi menor del finalista, dies abans de la cerimònia orquestrada i –també– retransmesa en directe. El repartidor i els recollidors es retroalimenten entre si i el prestigi el posen tots sobre el paper imprès.

Després tenim els premis que s'aprofiten del reconeixement col·lectiu que aquella persona o entitat o població ja té guanyat pel seu treball en qualsevol camp, pel seu bon fer, per les seves capacitats o per la feina desenvolupada en pro de tal o tal valor a bastament reconegut i en premiar aquella trajectòria o obra qui surt beneficiat és el convocant del premi.

Finalment, hi ha institucions que no haurien d'atorgar premis, que ho haurien de tenir prohibit. Perquè no tenen cap mena de credibilitat per fer-ho. I si insisteixen en aquest tipus d'operació de màrqueting (per rentar-se la cara), els receptors d'aquestes mencions honorífiques haurien de tenir prou independència i sobirania per –educadament– rebutjar-la i més quan aquest premi consisteix en un trofeu, una medalla, un diploma i una beca per a una visita a les institucions europees. Rates!

Darrerament, diverses personalitats han seguit l'estela de Marlon Brando, que va refusar l'Oscar per El padrí: Thomas Piketty, la Legió d'Honor francesa; Jordi Savall, el Premio Nacional de Música; Juan López (Jan), el creador de Superlópez, la medalla d'or al Mèrit en les Belles Arts; Colita, el Premio Nacional de Fotografia... Divendres, l'Ajuntament de Girona va recollir un autoanomenat Premi Europa que rifa el Consell d'Europa, estructura que no s'ha de confondre amb el Consell de la Unió Europea, ni tampoc amb el Consell Europeu... així d'enrevessat és el nomenclàtor europeu, una teranyina que permet camps de concentració en el vell continent i lliura premis... i hi ha qui els recull. L'alcaldessa reivindica el català a l'acte; però si els webs del Consell d'Europa [coe.int] no inclouen ni el castellà ni el portuguès!, senyor Pedro Agramunt, senyor Jordi Xuclà.