La televisió del bar
Algú pensava seriosament que, amb l'actual hegemonia de la televisió espanyola a Catalunya, el plebiscit del 27-S podia donar una majoria còmoda al sí? Impossible. Alguns analistes diuen que l'etapa de la influència de la televisió convencional s'ha acabat. Que les xarxes socials creen noves influències i noves majories. Però la realitat és tossuda i la petita pantalla, intrusiva, fins al punt de colonitzar les autopistes d'Internet sense abandonar els pòdiums adquirits a les llars o als bars.
La TV del bar és tot un símptoma. Sempre que entro a un bar busco la petita pantalla per veure quin canal sintonitzen i situar el GPS polític dels amos, dels clients i del barri. Si poguéssim fer una foto dels bars de Catalunya amb la TV que sintonitzen durant la major part del dia, tindríem una radiografia molt aproximada de la “connexió” i de la “desconnexió”. I és que la connexió (i la desconnexió) comença per la TV del bar. I em temo que la “connexió” guanya per golejada. En les meves exploracions pels bars de Barcelona, per exemple, gairebé mai trobo TV3 i sempre una cadena espanyola. He arribat a la conclusió que, per defecte, els bars de moltes zones tendeixen a sintonitzar una tele espanyola, simplement, perquè parla en espanyol. L'amo del bar no vol problemes.
Però, el bar no és un local privat ni innocent. És un espai públic. És una instància que prescriu normes de conducta. Que decideix sobre qüestions tan sagrades com menjar i beure, com jugar a màquines, com retransmetre partits d'interès general. I que estableix quin o quins canals de TV hauran de veure els parroquians.
Sostinc també una altra hipòtesi: el bar fa de baròmetre televisiu. Registra l'evolució del “mercat televisiu” espanyol, és a dir, de l'ocupació progressiva de l'atenció especular i espectacular del televident per part de les televisions espanyoles. Les dades confirmen el gran desequilibri estructural –i estructurant, diria Bourdieu– a favor de la penetració expansiva del conglomerat de canals espanyols, des del llunyà monopoli de TVE, passant per la TDT i fins als “paquets TV” oferts a baix preu per les telefòniques. Als 26 canals estatals en obert (contra 8 de catalans) cal sumar ara tots els de pagament.
Avui, la penetració de la televisió a Catalunya (segons EGM) és així. Consum de TV estatal, 72,4%; de TV d'àmbit català, 31,0; de TV en català, 31,1%; en espanyol, 88,5%. L'audiència dels canals per grup TV (segons Kantar): grups catalans: CCMA, 16,5%, i grup Godó, 3,0; grups espanyols: Mediaset, 27,6%; Atresmedia, 23,2; RTVE, 12,9; altres, 6,6. Algú dubta que a Catalunya la TV del bar i la de casa i la dels mòbils no sigui intervinguda? No cal que la JEC intervingui sobre TV3, basta que funcioni el sistema.
Resulta profundament cínic ignorar aquesta pressió brutal de les TV espanyoles, exercida gràcies a una regulació fèrriament proteccionista de la unitat i supremacia, no sols del mercat televisiu i de la llengua espanyola, sinó també del discurs unionista. Els estudis d'opinió (CEO, CIS) vinculen la formació del vot amb el seguiment de determinats mitjans i la llengua. Si tens a disposició una armada televisiva com l'espanyola permanentment instal·lada a Catalunya, per què necessites informes del CNI o de la UDEF o fins i tot partits majoritaris? Ho saben: els 600.000 seguidors del TN de TV3, tot i mantenir un meritori lideratge, no seran pas suficients per assegurar més d'un 50% en un referèndum d'autodeterminació.