Ara, sí: ara toca debatre la llei

El Pre­si­dent ha com­plert el com­promís del pacte de govern en la llei de vegue­ries. El com­promís que recull de l'Esta­tut es mate­ri­a­litza en aquesta llei. La pro­posta de llei no con­venç tot­hom, com no ha con­vençut mai tot­hom qual­se­vol pro­posta de divisió ter­ri­to­rial. Natu­ral­ment ja es podia espe­rar aquesta situ­ació. Ja conei­xem les postu­res que s'han anat mate­ri­a­lit­zant en els dar­rers temps per part de diri­gents ter­ri­to­ri­als i també d'alguns opi­na­dors de pro­fessió.

En pri­mer lloc s'ha d'agrair i valo­rar l'èmfasi del Pre­si­dent en indi­car que aquesta llei de divisió ter­ri­to­rial no ha de sig­ni­fi­car ni l'aug­ment de la des­pesa pública ni de més fun­ci­o­na­riat, com s'ha vol­gut demagògica­ment fer creure, sinó al con­trari, una ren­di­bi­lit­zació de les ins­ti­tu­ci­ons i del seus recur­sos al ser­vei d'una nova orga­nit­zació de pro­xi­mi­tat que millori l'atenció a la ciu­ta­da­nia.

En segon lloc, s'ha d'agrair que la pre­sen­tació per­meti desem­mas­ca­rar la posició con­tra­dictòria i clara­ment obs­truc­ci­o­nista de l'opo­sició que raneja el pate­tisme. Per una banda el PP intenta, sense cap èxit, que el minis­tre de Justícia tit­lli d'incons­ti­tu­ci­o­nal la cre­ació de les vegue­ries o amenaçant amb un recurs previ, i per altra banda, l'ara no toca tan pujolià és invo­cat –per l'hereu Oriol– com a l'excusa per evi­tar un debat par­la­men­tari, que és on cal que es resol­guin els desa­jus­tos ter­ri­to­ri­als i les legítimes rei­vin­di­ca­ci­ons que es plan­te­gen a l'entorn de la llei. Evi­tar el debat és, un cop més, ama­gar el cap sota l'ala com es va fer durant 23 anys de governs pujo­lis­tes amb pro­me­ses incom­pler­tes i posi­ci­ons con­fu­ses i interes­sa­des elec­to­ral­ment. Queda legis­la­tura, per més que es vul­gui mini­mit­zar, i per tant cal afron­tar el debat amb les con­seqüències que porti. Quina garan­tia tenim que si hipotètica­ment governés –espero que no– CiU es tira­ria enda­vant la llei? Cap. La història així ho tes­ti­mo­nia. I per això, sense sor­pren­dre, pre­o­cupa l'anàlisi sim­plista que demos­tra una sos­pi­tosa manca de memòria de comen­ta­ris­tes i opi­na­dors pro­pers a la coa­lició de la dreta cata­lana, asse­nya­lant que la llei de divisió ter­ri­to­rial és una jugada soci­a­lista per recu­pe­rar l'àrea metro­po­li­tana.

Des d'una posició per­so­nal de defensa de la vegue­ria del Penedès, no és que la llei m'entu­si­asmi, pre­ci­sa­ment perquè sig­ni­fica un cop a la pos­si­bi­li­tat de fer rea­li­tat la pro­posta, però també inter­preto que la pro­posta de llei no és el final de res sinó el prin­cipi de tot. El prin­cipi d'un debat par­la­men­tari i d'un llarg procés de modi­fi­cació de lleis i nor­mes, i en el procés s'obri­ran por­tes per donar un encaix defi­ni­tiu al Penedès, un encaix posi­tiu per legi­ti­mar aspi­ra­ci­ons col·lec­ti­ves d'aquí i d'altres indrets del país. La sobi­ra­nia del Par­la­ment és la que ha de pre­va­ler i, per tant, seran les diver­ses posi­ci­ons les que s'hau­ran de deba­tre i inten­tar fer con­fluir amb el màxim acord de tot­hom, que no vol dir una­ni­mi­tat. Evi­tar els xocs que cal­guin, però sense tan­car debats en fals com es va fer amb el tema de les comar­ques per manca de valen­tia i visió de futur i de país del govern Pujol en el seu moment.

I ara escol­tar algu­nes decla­ra­ci­ons i comu­ni­cats par­ti­dis­tes tant dels defen­sors com dels detrac­tors de la vegue­ria fan posar els pèls de punta –exa­ge­rant, eh!– perquè crec que no aju­den a acos­tar posi­ci­ons, ni el con­sens que tot­hom invoca però que, crec, ningú no vol en rea­li­tat. Ni donar xifres no és prou deter­mi­nant (les xifres són supo­si­ci­ons de repre­sen­tació), ni ser la força majo­ritària vol dir que la posició que es defensa sigui la majo­ritària en el ter­ri­tori, i més en un tema en què els acords alter­na­tius són pos­si­bles i esde­ve­nen, per la suma de mino­ries, majo­ri­ta­ris; pot­ser, fins i tot, és desit­ja­ble en oca­si­ons (el tri­par­tit és suma de for­ces no majo­ritàries i, a mi, ja m'està bé, per legítim i per per­so­nal con­vicció). Per tant, segu­ra­ment calen nous actors i nous pro­ta­go­nis­tes que opi­nin i es posi­ci­o­nin per refer un debat sense els vicis que hem anat acu­mu­lant els que avui n'hem anat par­lant i posi­ci­o­nant-nos, vicis que fan difícil l'entesa. Però també, dei­xem-ho clar ara per no haver de fer un altre debat si final­ment hi ha vegue­ria, que n'hi haurà: la capi­tal, a Vila­nova. D'acord, oi?