Tan dolça com les mongetes vermelles d'un pastís japonès

Fa uns anys Naomi Kawase era una cineasta de culte amb els seus petits films autobiogràfics, entre l'assaig i el dietari, i les seves ficcions panteistes amb la presència dels absents. Però ha caigut de l'escambell. Percebent com es decantava cap a una mena de misticisme sentimental i cap a un cert esteticisme, però encara fascinada per la seva poètica visual, m'he aferrat al culte fins que he pogut. El cas és que amb Una pastelería en Tokio m'ho ha posat molt difícil.

El títol original del film, que va inaugurar Un certain regard a Canes, és An, el nom d'una pasta feta amb mongetes vermelles dolces i amb la qual es farceixen els dorayakis, uns pastissets molt populars al Japó. L'argument presenta el propietari d'una pastisseria on entra una anciana que, en provar els dorayakis, diu que coneix una recepta d'an que millorarà el pastís. L'home s'hi resisteix, però en tastar la pasta accepta que la dona l'ajudi. Els nous dorayakis tenen un èxit fulminant i el pastisser i la cuinera fan amistat. Tot i que emergeixen velles ferides i apareix una malaltia, el film es fa tan dolç com les mongetes amb què es fa l'an. Diuen que és el film més accessible de Kawase, però és a costa de caure definitivament en el sentimentalisme i d'apostar per un desenvolupament dramàtic molt convencional. Allò que estranya és la renúncia a l'estil i el fet que tot s'expliciti verbalment en una cineasta visualment tan potent, com ho mostren El bosque del luto i Aguas tranquilas, per esmentar els seus únics films estrenats a l'Estat espanyol. A diferència d'aquests, amb molta presència de la naturalesa, An transcorre en un món urbà. Tanmateix, també és urbana Shara i és esplèndida. Però era una altra Kawase.