Qatar, un blanqueig indefensable

No siguem ara tan hipòcrites fent-li pagar a la FIFA la mala consciència d’estar col·laborant amb el blanqueig d’un règim tan poc homologable com el que dirigeix amb mà de ferro l’emir de Qatar i la seva família. Però com que el futbol és una caixa de ressonància brutal, sembla que ara totes les ànimes del puritanisme occidental hagin obert els ulls a la misèria moral que és sucumbir a la temptació dels petrodòlars i concedir l’organització de grans esdeveniments a l’emirat, que d’aquesta manera té les pantalles i la realització televisiva per mostrar una cara polida al món. El mundial de futbol és la culminació d’una estratègia d’imatge perfectament planificada que inclou anar a la subhasta per tots els campionats del món de les grans disciplines esportives, grans premis de F1 i MotoGP i altres esdeveniments, i utilitzar-los com a aparador mediàtic al costat de l’altra gran línia d’actuació, la compra i, si no es pot, el patrocini de grans clubs de futbol. Ni el Barça se’n va escapar, i uns quants tòtems del barcelonisme també s’hi han vinculat d’una manera o altra. Si el COI no ha interioritzat com un error majúscul concedir una seu olímpica d’estiu i una d’hivern a la Xina, podem témer que la pròxima relliscada serà en un emirat àrab.

Qatar i la majoria dels estats del Golf Pèrsic són exemple de negoci depredador, extractiu i opressor. Sense una acció concertada dels grans actors mundials per evitar-ne el blanqueig, ho continuarà sent. No s’hi val a invocar un intent de facilitar l’obertura i de propiciar espais de llibertat per justificar concessions, perquè aquesta estratègia no funciona mai i sempre acaba instrumentalitzada com a element de propaganda gratuïta d’uns règims autocràtics que exhibeixen ordre (eufemisme de tirania) i opulència per mirar de dissimular la degradació moral i la repressió a què sotmeten minories i població migrant.