El món és ple de cinemes Paradiso

Els que vam arri­bar a Bar­ce­lona ben entrats els vui­tanta, quan la tele­visió ja havia dina­mi­tat el mono­poli del cinema com a entre­te­ni­ment de mas­ses, encara vam ser a temps de veure super­pro­duc­ci­ons de Hollywood a les velles sales d’estrena del pas­seig de Gràcia (Publi, Come­dia, Fan­ta­sio...), la Gran Via (Coli­seum, Dorado...), la ram­bla de Cata­lu­nya (Club Coli­seum, Ale­xan­dra...), i a d’altres tem­ples com Ari­bau, Asto­ria, Nove­da­des..., o en cape­lles cinèfiles (el terme és de Román Gubern), com els cines Arkadín. La majo­ria ja són història, però per això hi ha les foto­gra­fies, els lli­bres i els cro­nis­tes: per recor­dar-la. Car­les Mir, peri­o­dista cine­ma­togràfic i cinèfil apas­si­o­nat, ens explica la seva versió per­so­nal de la història d’aques­tes sales i de mol­tes altres a Els cine­mes de la meva vida - Bar­ce­lona 1950-1970 (Coma­ne­gra). Un viatge a les anti­gues sales fos­ques que con­firma que el món és ple de cine­mes Para­diso.