Ja hi som, a la recta final

Quan el 9 de gener d'aquest any Artur Mas va fer un pas enrere i va aparèixer en escena Carles Puigdemont, pocs es van creure l'afirmació i el compromís que el president de la Generalitat va prendre de portar el país a les portes de la independència en divuit mesos. Posem-ne setze o vint. Ningú s'ho va acabar de creure del tot perquè en aquest país les promeses polítiques no cotitzen a l'alça pel seu escàs compliment i també per la dificultat que comportava en un país amb majoria sobiranista, independentista, al Parlament però en què els interessos dels partits, de Convergència a la CUP passant per Esquerra, ho feien molt complex a causa dels interessos d'uns i altres. Puigdemont va fer el pas endavant amb el compromís indicat i si alguna cosa se li ha de reconèixer és que ha estat ferm i no ha tirat ni un pas enrere, ni al costat, en el seu anhel per complir la promesa. Va superar amb encert el no de la CUP als pressupostos i un any després es troba en la mateixa tessitura. Jo crec que se'n sortirà. I no, no patiu perquè no carregaré contra la CUP, com ara està de moda. Em limito a observar els moviments tàctics d'Esquerra i, també, els dels nous convergents, ara PDECat. Però mentre els partits fan la seva, el govern continua amb la feina encomanada i el president ferm. I qui diu que no s'ha mogut res és que no vol veure la realitat. Però, ara sí, la màquina piconadora judicial s'ha engegat i ja no és temps de pactes ni punyetes. Carme Forcadell, ferma i digna en el seu paper, és ja un símbol independentista i Puigdemont portarà la seva promesa al límit i llavors seran els catalans els que hauran de decidir el camí a seguir. I els partits tindran la decisió històrica de fer que els catalans votin o s'hauran perdut algun lustre pel camí. Però Puigdemont farà el que va dir que faria. A veure quin és el comportaments dels independentistes, dels espanyols amb una mica de seny, que n'hi ha, i en definitiva del poble de Catalunya, que és qui ha de decidir.