La “distorsió cognitiva” de Cuixart

He llegit amb interès i perplexitat relativa el text amb el qual la fiscalia argumenta la seva oposició a la concessió d’un permís de 72 hores sol·licitat per Jordi Cuixart. La veritat és que no sé per on començar perquè l’argumentació dona molt de joc per pensar-hi. Ho intentaré partint pràcticament de la conclusió, que sentencia que no hi ha una vertadera assumpció delictiva per part de l’“intern” (també s’hi refereixen com a “delinqüent”) i que hi persisteixen, agafem-nos fort: “Distorsions cognitives resistents al canvi”: això perquè “no manté una adequada percepció de la gravetat dels delictes comesos, no havent-se produït cap canvi que evidenciï que n’està penedit”. Més encara: de l’informe psicològic, la fiscalia dedueix que, en no haver assumit que ha comès els fets pels quals compleix condemna, existeix el risc que aprofiti el permís per cometre nous delictes atès que l’“intern” no considera que ho siguin. Allò que no acaba de dir, però hi és implícit, és que allò que es voldria és que, havent-hi assumpció de la culpa i penediment, el presoner abandonés la seva activitat política i social: és a la presó per això i, com reconeix la fiscalia, per intimidar la societat.

He escrit que ens agaféssim fort abans de referir-me a les “distorsions cognitives resistents al canvi” perquè, emparant-se en l’informe psicològic, la fiscalia, al capdavall, considera que Cuixart té un trastorn pel qual processa erròniament la informació. No és una mera suposició perquè les “distorsions cognitives” són definides com a errors del pensament que duen a interpretar malament (irracionalment) la realitat. Afegim-hi que la psicologia normativa, que acostuma a posar-se al servei de l’ordre establert, considera que la “distorsió cognitiva” té un paper determinant en la psicopatologia en produir una pertorbació emocional. I és així que no és només que la Justícia, a partir del que li atribueix l’Estat, es presenti com a posseïdora de la veritat absoluta en afirmar que els fets pels quals Cuixart ha sigut condemnat són d’una violència provada per la sentència; de manera que, en conseqüència, nega la possibilitat que siguin interpretats d’una altra manera que reconegui l’exercici d’una desobediència civil legitima. No és només que negui el dret a dissentir de les seves resolucions si es consideren injustes o errònies. Resulta que, a més, s’atribueix la racionalitat per determinar que, per exemple, és una bogeria creure que el 20 de setembre hi va haver una acció de protesta i resistència emparada per la declaració universal dels drets humans.