Ni la ‘maman’ ni la ‘putain’

Fa uns mesos va publicar-se una bomba, Mi herida existía antes que yo, assaig de la filòsofa Laura Llevadot amb el subtítol Feminismo y crítica de la diferencia sexual. Com diu ella mateixa, vol parlar d’una ferida antiga: la diferència sexual com un “dispositiu polític” que ens divideix en homes i dones, en dominants i dominats, en victimaris i víctimes. No vol dir amb això que només els homes exerceixin com a dominants –sabem que les dones poden reproduir unes formes de dominació instaurades– i que les víctimes només siguin víctimes: “La historia de las mujeres, si tal cosa existiera, si pudiera ser escrita, debería empezar por reconocer todos los episodios oscuros en los que hemos participado y los sombríos entramados de deseo con los que seguimos colaborando”.

Heretant la diversitat del llegat teòric feminista, però posant-lo en qüestió i discutint-hi, Llevadot aporta un assaig audaç, punyent, a vegades incòmode, fins torbador, i travessat d’una certa sornegueria mentre punxa amb un ganivet esmolat: “Escuchad a las putas. No las victimiceis. No os creais superiores a ellas [...]. Saben cosas de la masculinidad y del patriarcado que nunca quisimos oír, y también del papel cómplice que tenemos las mujeres en este entramado de soledad y dominio. Cómplices y no santas. De su testimonio nadie quedará a salvo.” És un assaig complex (amb uns passatges especialment inspirats, que tant poden pensar la visió de María Zambrano sobre Antígona com l’obra d’art de Sophie Calle a partir de la carta que li va escriure un amant per fer-li saber que trencava la relació) que mereix ser abordat amb més deteniment, però demano perdó a la seva autora pel fet que l’usi per parlar d’una pel·lícula en què una dona, mentre va bevent pastís, diu que ella no és cap puta per follar amb qui vol i que, de fet, les històries de sexe no tenen importància.

Aquesta pel·lícula és La maman et la putain, que, dirigida l’any 1973 per Jean Estauche, és de culte, però pràcticament s’havia convertit en invisible fins que Boris Eustache, fill del cineasta i únic hereu del seu llegat, ha considerat que una distribuïdora, Les Films du Losange, pagava prou bé pels drets, en faria una restauració acurada i una difusió a l’altura. Presentada al darrer festival de Canes, en què la pel·lícula va guanyar-hi el premi del jurat fa quasi cinquanta anys, la versió restaurada s’ha exhibit en sales a França mentre que a l’Estat espanyol va començar a fer-se visible a la plataforma Filmin el passat 14 d’octubre. A la pel·lícula, Alexandre (Jean-Pierre Léaud) manté la seva relació amb Marie (propietària d’una botiga de roba i interpretada per Bernadette Lafont) mentre sent un desig, recíproc i consumat, per Veronika (Françoise Lebrun), una infermera d’origen polonès. Alexandre no amaga la seva relació amb una altra ni a Marie ni a Veronika mentre, entre tantes altres coses, tots parlen obertament de sexe, fet que va causar escàndol des de la seva primera projecció a Canes, on també va trobar aferrissats defensors d’un home en qui van intuir que es jugava la vida fent cinema.

Com que, de fet, potser també uso la pel·lícula per referir-me a Mi herida existía antes que yo, què en diu Laura Llevadot sobre La maman et la putain? Assenyala que el títol assumeix la distinció freudiana entre l’amor i el desig: els homes estimen les dones protectores, que els recorden la maman que no van poder posseir, però desitgen la putain, aquella que pot anar amb qualsevol altre amb qui competir. Feia molt de temps que no veia la pel·lícula i, fins gairebé la meitat, donava la raó a feministes que, ja en el moment de l’estrena, van considerar que es donava la veu a un narcisista indolent –Alexandre no fa res, és un inútil que es passa el dia fumant, bevent i xerrant al cafè Les Deux Magots– que es fot de l’emancipació femenina i va dient coses com ara “ella era bella com el dia, però estimava les dones belles com la nit”. Però, a partir d’un moment, comença a callar perquè, potser, s’adona que és un idiota, com li diu Veronika, que no és cap putain, sinó una dona que desitja. Tampoc Marie vol fer de maman. Afirma Llevadot que aquesta és una pel·lícula de tres i hores i mitja que ara pocs estarien disposats a veure. Els suggereixo que ho facin: en tenen l’oportunitat i paga la pena.