La política no és una ciència exacta

Això deia Otto von Bismarck, conegut com “el canceller de ferro”, una afirmació que, quan la transportes a les polítiques, ja em costa més d'accepta, perquè, en el fons, res és gratis. Avui Andalusia votarà i haurà de triar el govern per als propers quatre anys. Segurament ha estat la campanya i les eleccions amb més oferta partidista i programàtica. I com que la política –com deia Bismarck– no és una ciència exacta, en aquest mercat de Calaf en què s'ha convertit la campanya hem vist fins i tot ofertes més agosarades que les de duros a quatre pessetes, un fenomen que es repeteix en cada campanya electoral, sigui al nord o al sud de l'Estat espanyol. Des que algú va dir que els programes electorals no són per complir-los i d'altres es van inventar allò del programa de màxims, es va obrir la porta al populisme i a la compra de vots al preu que sigui. Fa pocs dies, en la campanya electoral d'Israel, el candidat que aspirava a la reelecció, Benjamin Netanyahu, veient que les enquestes li eren desfavorables, va prometre que els palestins mai tindrien un estat propi, i aquesta afirmació, que acontentava l'extrema dreta, li va servir per guanyar les eleccions contra pronòstic, si bé l'endemà ell mateix rectificava i obria la porta a la possibilitat que els palestins tinguin un estat propi.

Sempre m'ha estranyat aquesta amnèsia col·lectiva dels votants. Durant la campanya sembla que no recordem el passat de cadascú i el que ha fet. I, una vegada instal·lats en el poder, oblidem el programa amb què han concorregut a les eleccions. També em sembla estrany que poca gent, per no dir ningú, faci un petit exercici abans de votar per veure i comptar si les ofertes que ens fan són viables o són una presa de pèl. Algunes promeses són tan excessives que no costa gaire descobrir-ne l'engany.

Divendres passat, la tertúlia que dirigeix Mònica Terribas es va dedicar a Andalusia, i entre els convidats hi havia el professor de dret constitucional Javier Pérez Royo, un professor que escriu articles que jo mateix llegeixo amb atenció i que fa intervencions que sempre solen ser força assenyades. Divendres passat, però, quan un tertulià li va preguntar com pot ser que a Andalusia, amb la corrupció que hi ha, les enquestes augurin que hi tornarà a guanyar el PSOE, el professor va deixar de ser assenyat i es va convertir en un de tants espanyols per contestar la pregunta: amb un to molt irat, va assegurar que hi havia més corrupció a Catalunya, amb el cas Pujol, que a Andalusia. I justament ho deia el mateix dia que el diari El Mundo informava que a Andalusia hi ha mil imputats i que la corrupció se xifra en 6.000 milions d'euros. És clar que no m'agrada l'estratègia d'anar dient “i tu més”. Però, encara que la política no sigui una ciència exacta, els analistes tenen l'obligació de basar-se en dades objectives, i el bombardeig permanent de la premsa espanyola contra Catalunya per aturar el procés ha deixat empremta fins i tot en persones preparades com el professor Pérez Royo.

El Centre Català de Negocis va publicar un rànquing sobre els casos de corrupció per milió d'habitants de les comunitats autònomes des del 1984 fins al 2013, i Andalusia se situa en cinquè lloc, amb setze casos, mentre que Catalunya ocupa el lloc dinovè, el darrer, amb cinc casos.

I també és aquesta falta d'objectivitat –totalment interessada– a l'hora d'analitzar la realitat la que els porta a negar el dèficit fiscal i el dèficit d'infraestructures català i a maximitzar la gran corrupció del cas Pujol. Tot s'hi val per perpetuar un sistema pervers que, des de fa molts anys, ens va asfixiant políticament i econòmicament. De moment hem vist com a Andalusia els partits també pensen en Espanya i en clau espanyolista. La política pot ser que no sigui exacta, però els objectius són molt precisos.