El PP català vota la candidata de Rajoy o el canvi de Nebrera

Els 1.085 compromissaris del PP que avui i demà participaran en el 12è congrés del PP a Catalunya a l’Hotel Barceló Sants triaran un nou president del partit –presidenta, en aquest cas– i s’hauran de decidir entre la candidata ungida per la cúpula espanyola que lidera Mariano Rajoy, Alícia Sánchez-Camacho, i l’alternativa que representa una desafiant Montserrat Nebrera.

L’opció de Camacho és fruit de l’acord forçat per Alberto Fernández Díaz –l’home que en realitat controla el partit– amb Daniel Sirera. Malgrat que el regidor barceloní tenia més avals que el diputat, Fernández no ha volgut ser mai president i sí evitar que ho fos Sirera, nomenat a dit fa un any per l’ara també defenestrat Ángel Acebes. Si això s’interpreta com una jugada mestra de Fernández o és una imposició més de Madrid ho decidiran o ho aplaudiran els militants –que, de fet, sempre ho han avalat– i per això la incògnita és veure el suport que rep Nebrera, perquè aquest serà interpretat també com un vot de càstig a Camacho –a més del nombre de compromissaris que es poden absentar per protestar– i com una possible alternativa de futur. Abans, aquesta tarda, Nebrera sabrà si opta definitivament a la presidència, perquè s’han d’acceptar els avals, que assegura tenir de sobres, amb la incògnita de si alguns han passat a Camacho i, per tant, queden anul·lats.

Malgrat que la lectura ha estat que hi ha hagut una nova imposició del carrer Génova, ahir Nebrera en una roda de premsa, justament a Madrid, es va cuidar de criticar Rajoy o la secretaria d’organització, Ana Mato, i va dir que era lloable que haguessin buscat una candidatura de consens.

El dret a discrepar de Madrid o del discurs teòricament únic a tot l’Estat passarà a ser una reivindicació oficial un cop s’aprovi la ponència d’estratègia política, que admet que el PP no ha trobat mai el seu lloc al mapa polític català. La ponència –on justament hi havia Camacho i que ha coordinat un home de Daniel Sirera, Alejandro Fernández, que serà a l’executiva– admet que malgrat que les tesis que defensa el partit tenen un ampli suport a Catalunya, el PP no en recull els fruits electorals, no només a causa de l’“estigmatització” que denuncia el partit, sinó també per un discurs “sempre reactiu”. Per això proposa fer com fa el PP en altres comunitats: discrepar “puntualment” del discurs únic. Això sí, discrepàncies “que finalment resoldrem des de la lleialtat i la intel·ligència”. I, en aquesta línia, reivindica “defensar clarament els interessos dels ciutadans de la nostra comunitat autònoma”. “Si deixem buit aquest espai, es genera la sensació que per defensar els interessos de Catalunya s’ha de ser nacionalista”. La ponència defineix el partit com de centre reformista amb una ideologia de liberalisme humanista, denuncia l’“espoli” de les classes mitjanes, crida a superar el Maig del 68 i reivindica que “la Casa Gran és Espanya”.