Pendents de la foto
DEBAT DE POLÍTICA GENERAL
Qui es mogui no surt a la foto. La frase recurrent d’Alfonso Guerra també serveix per explicar per què hi haurà unitat fins a l’últim dia en la negociació del finançament, encara que sigui formal si no n’hi ha en el fons, i aquest matí no hi ha reunió ni foto d’Artur Mas i José Montilla o del quadripartit, un cop el PSC va acceptar ahir a la tarda gairebé totes les condicions convergents per pactar una resolució completa, que seria la matriu de l’acord a Catalunya. Mas accepta que el govern s’endugui el “tanto” d’un acord a Madrid, però vol a canvi d’aquest “risc” la seva quota de protagonisme i garantir que realment el pacte sigui bo, tancant amb Montilla la xifra secreta a obtenir. Però el president també argumenta el risc de quedar atrapat en una xifra perquè “qui està l’oposició sempre pot dir que és poc”.
De moment ahir públicament Montilla i Mas es van temptejar de cara al pacte sense posar-lo en perill, verbalitzant en forma de pregunta la desconfiança mútua. “Ens té confiança?”, va preguntar el líder de CiU. “I vostè confia en el govern?”, va respondre el president.
Joan Puigcercós va recordar una anècdota de Fran Caamaño, secretari d’Estat amb qui es va negociar l’Estatut, que indica el final del camí. Un bon dia li va deixar anar que allò era com el joc del mocador: a veure qui se l’enduia abans. Tothom en vol aprendre la lliçó i ara ningú vol passar com el qui trenca la unitat i agafar el mocador. Mas ja ho ha dit: no hi haurà pacte de la Moncloa II. Per això, encara que no hi hagi acord a Catalunya, CiU acompanyarà el tripartit fins al final i, a última hora, decidirà si el pacte amb l’Estat li convé. Perquè el PSC serà ferm, però no dogmàtic, i Montilla defensarà un acord que cregui que és bo. Al cap i a la fi, els números també es poden interpretar i, en política, dos i dos no sempre fan quatre.
En aquest context, en el debat ningú va fer cap gol. Montilla no guanya, però no deixa guanyar... i governa, encara que Mas es presenti com a alternativa. Nova edició de l’empat etern, el no-debat, dos pols que es repel·leixen i s’atreuen, ara també a compte dels valors. Perquè Montilla és un anti-Mas –als antípodes de Pasqual Maragall– que fa seus els valors pregonats pels convergents, malgrat els esforços del líder de CiU per fer-los tornar cap a casa traient el manual que diu que l’esquerra pregona la transgressió. Montilla no és un frontó. Montilla agafa totes les pilotes i no les torna.
Per al futur, prengueu nota del moment Matrix en què Morfeo Puigcercós va oferir a Neo Montilla triar entre dues pastilles: una càpsula de peix al cove o abandonar la llarga avinguda nacional, com el president ha batejat l’Estatut, i agafar l’autopista de la independència davant dels incompliments de l’Estat. Montilla, diu, es queda en el federalisme. ERC demana unitat. Potser encara és massa aviat per a l’escenari que el subtil viratge estratègic de Puigcercós apunta. I no és només una qüestió d’aliances.