Pendents de la foto

Qui es mogui no surt a la foto. La frase recur­rent d’Alfonso Guerra també ser­veix per expli­car per què hi haurà uni­tat fins a l’últim dia en la nego­ci­ació del finançament, encara que sigui for­mal si no n’hi ha en el fons, i aquest matí no hi ha reunió ni foto d’Artur Mas i José Mon­ti­lla o del qua­dri­par­tit, un cop el PSC va accep­tar ahir a la tarda gai­rebé totes les con­di­ci­ons con­ver­gents per pac­tar una reso­lució com­pleta, que seria la matriu de l’acord a Cata­lu­nya. Mas accepta que el govern s’endu­gui el “tanto” d’un acord a Madrid, però vol a canvi d’aquest “risc” la seva quota de pro­ta­go­nisme i garan­tir que real­ment el pacte sigui bo, tan­cant amb Mon­ti­lla la xifra secreta a obte­nir. Però el pre­si­dent també argu­menta el risc de que­dar atra­pat en una xifra perquè “qui està l’opo­sició sem­pre pot dir que és poc”.

De moment ahir públi­ca­ment Mon­ti­lla i Mas es van temp­te­jar de cara al pacte sense posar-lo en perill, ver­ba­lit­zant en forma de pre­gunta la des­con­fiança mútua. “Ens té con­fiança?”, va pre­gun­tar el líder de CiU. “I vostè con­fia en el govern?”, va res­pon­dre el pre­si­dent.

Joan Puig­cercós va recor­dar una anècdota de Fran Caamaño, secre­tari d’Estat amb qui es va nego­ciar l’Esta­tut, que indica el final del camí. Un bon dia li va dei­xar anar que allò era com el joc del moca­dor: a veure qui se l’enduia abans. Tot­hom en vol apren­dre la lliçó i ara ningú vol pas­sar com el qui trenca la uni­tat i aga­far el moca­dor. Mas ja ho ha dit: no hi haurà pacte de la Mon­cloa II. Per això, encara que no hi hagi acord a Cata­lu­nya, CiU acom­pa­nyarà el tri­par­tit fins al final i, a última hora, deci­dirà si el pacte amb l’Estat li convé. Perquè el PSC serà ferm, però no dogmàtic, i Mon­ti­lla defen­sarà un acord que cre­gui que és bo. Al cap i a la fi, els números també es poden inter­pre­tar i, en política, dos i dos no sem­pre fan qua­tre.

En aquest con­text, en el debat ningú va fer cap gol. Mon­ti­lla no gua­nya, però no deixa gua­nyar... i governa, encara que Mas es pre­senti com a alter­na­tiva. Nova edició de l’empat etern, el no-debat, dos pols que es repel·lei­xen i s’atre­uen, ara també a compte dels valors. Perquè Mon­ti­lla és un anti-Mas –als antípodes de Pas­qual Mara­gall– que fa seus els valors pre­go­nats pels con­ver­gents, mal­grat els esforços del líder de CiU per fer-los tor­nar cap a casa tra­ient el manual que diu que l’esquerra pre­gona la trans­gressió. Mon­ti­lla no és un frontó. Mon­ti­lla agafa totes les pilo­tes i no les torna.

Per al futur, pren­gueu nota del moment Matrix en què Mor­feo Puig­cercós va ofe­rir a Neo Mon­ti­lla triar entre dues pas­ti­lles: una càpsula de peix al cove o aban­do­nar la llarga avin­guda naci­o­nal, com el pre­si­dent ha bate­jat l’Esta­tut, i aga­far l’auto­pista de la inde­pendència davant dels incom­pli­ments de l’Estat. Mon­ti­lla, diu, es queda en el fede­ra­lisme. ERC demana uni­tat. Pot­ser encara és massa aviat per a l’esce­nari que el sub­til viratge estratègic de Puig­cercós apunta. I no és només una qüestió d’ali­an­ces.