Sols el poble salva la llengua

L’InformeCAT 2024, que la Plataforma per la Llengua va presentar a principis del juliol passat, és un d’aquells informes plens de dades, xifres i percentatges –concretament, “50 dades significatives”, diuen els seus responsables– sobre l’estat de la llengua catalana arreu del domini lingüístic. En general, les dades no són gaire engrescadores en els últims anys –aquesta és la tretzena edició de l’informe– i alerten d’una baixada de l’anomenat “ús social” del català als carrers, als patis dels col·legis, als bars i restaurants i a les consultes de la sanitat pública, però també en el món virtual, on els influencers –els anglicismes són un problema afegit– rarament parlen en català, deixant de banda on tinguin el seu domicili fiscal. “El català és la trenta-cinquena llengua del món a internet”, “El català esdevé la cinquena llengua amb els 10.000 millors articles de Viquipèdia” i “HBO Max suma 100 nous títols en català i Netflix afegeix 30 versions catalanes més a les 120 que ja tenia en el catàleg, gràcies als doblatges i subtítols cedits per TV3”. Són tres de les dades que l’InformeCAT inclou en el seu apartat dedicat a internet i les noves tecnologies, i aparentment són dades que conviden a un cert optimisme, però l’activisme cibernètic de molts catalans i la cessió que fa la cadena pública catalana a dos gegants multinacionals diuen també molt d’un país acostumat a fer sobreesforços per mantenir viva la seva identitat, basada en (molt) bona part en la llengua.

En realitat, això ens salva com a país, i es plasma en una de les dades “més destacades” de l’ InformeCAT , segons la qual gairebé vuit de cada deu catalanoparlants (78,1%) consideren que per ser català és molt important saber parlar la llengua pròpia del país: el català. Per a la Plataforma per la Llengua, aquesta dada “revela que un dels principals actius de què disposa el català és la forta vinculació amb la comunitat política i el sentiment de pertinença, fet que facilita la incorporació de nous membres i fa possible la continuïtat comunitària”. I tot això, “malgrat la situació d’emergència lingüística” que es viu a Catalunya i encara més en altres territoris dels Països Catalans. “Tres de cada deu metges a Catalunya no saben parlar en català i més d’un de cada deu no l’entén”, “Un de cada tres catalanoparlants diu que té problemes per expressar-se en català als restaurants de Catalunya” i “A Catalunya només un 36% dels catalanoparlants creuen que parlar en català en un judici no pot perjudicar els seus interessos”. Són només tres de les dades de l’informe que mostren que encara és difícil “viure en català” al teu propi país, cent anys després que Gaudí fos detingut per haver parlat en català a la policia, un trist centenari que també es recorda com una de les dades de l’informe. No és fàcil viure en català al teu propi país després de gairebé 50 anys de democràcia. I això que la llengua és una “prioritat” del nou govern de la Generalitat, presidit pel socialista Salvador Illa. “L’impuls de la llengua catalana és un dels eixos principals d’acció del Departament de Cultura en aquesta legislatura, en què el govern ha prioritzat el foment de la llengua amb més de 100 mesures que impliquen tots els departaments de la Generalitat per fomentar l’ús social del català en tots els àmbits”, s’afirma en un comunicat oficial recent. Les intencions són bones, però al final la realitat s’acabarà imposant, cruel i injusta, si els ciutadans de Catalunya i de la resta dels Països Catalans no mantenen viva la llengua de l’única manera vàlida, que és parlant-la en totes les situacions de la vida diària, llegint-la i escoltant-la per tots els canals possibles, perquè sols el poble salva la llengua.

El català, en xifres