Montilla fa un discurs pujolià i recepta feina davant la queixa permanent i la crisi

Diu la història romàntica que l’endemà de l’11 de setembre de 1714 els catalans es va llevar i se’n van anar a treballar, com tantes altres vegades en la cronologia mítica del país, i no es van dedicar a llepar-se les ferides. En els darrers anys han triomfat conceptes com el del català emprenyat –vegeu Renfe– i darrerament el del català perplex, conceptes aquests que, lògicament, no entusiasmen un governant. Així que el president José Montilla va decidir ahir reaccionar-hi en el marc solemne del debat de política general fent un al·legat en contra de la queixa permanent, agreujada en època de crisi, contraposant-hi l’antídot de valors com el treball, la tenacitat, el rigor, la creativitat, l’ambició i el sacrifici.

Valors a la mida personal i política del president, però també molt pujolians. No en va l’expresident s’escarrassa a defensar el que ell en diu IVA (idees, valors, actituds) i CDC sempre va definir com el partit dels dilluns, aquell del català ras que es posa a treballar l’endemà del castell de focs del diumenge de festa major. Amb aquesta idea Pujol va arrossegar majories. I ja se sap que hi ha una lluita pel centre. Montilla no té el discurs èpic de veure el país destruït des del Tagamanent, però quan parlava d’aquests valors va deixar de mirar, metafòricament, als diputats, i es va adreçar “directament als ciutadans” per situar el fet diferencial català, l’ànima de la nació, no en el fet d’embolicar-se amb la senyera, sinó justament en la feina i la tenacitat, principals actius d’un president self made man nascut a Iznájar (Còrdova). Pel president, la meritocràcia és l’autèntic valor de l’esquerra, vist, per exemple, que va anunciar una prova d’avaluació al final de primària. Valors clàssics per fer l’esforç d’entendre un món en evolució constant –vegeu la societat líquida i Zygmunt Bauman.

Paradoxalment, va ser Oriol Pujol, fill de l’expresident, que, malgrat admetre veure el diccionari pujolià en Montilla, va respondre-li que el valor que és incapaç de transmetre és el del “lideratge”. El PP i C’s van censurar, justament, que Montilla “renyi” els catalans a l’estil Pujol. Però Montilla també s’adreçava a CiU recuperant la clàssica acusació de victimisme, i instant –i aquí hi ha la diferència amb Pujol– a deixar de mirar Madrid com a culpable de tots els mals, i a mirar Espanya com una oportunitat –cosa que no va entusiasmar ERC–. Tot plegat amb una coartada ja repetida per intentar desactivar CiU en l’eix nacional: el full de ruta de l’autogovern que defensa és l’Estatut aprovat... per CiU.

El president va tornar a predicar fermesa davant de l’Estat, però va evitar l’enfrontament, i va demanar unitat en el finançament, admetent fer “correccions” en la proposta del govern. Però també va deixar clar que si veu que pot tancar un bon acord el defensarà sense complexos, com va defensar ahir la inversió de l’Estat a Catalunya de 4.626 milions en virtut de l’Estatut, trumfo donat per Pedro Solbes al matí, encara que CiU ja ha iniciat el ball de xifres i parla de 3.792 milions.

A banda de la crisi –davant la qual Montilla va presentar la Generalitat com el pare protector–, el nou finançament havia de ser justament l’altre ítem del debat d’aquest any i, a l’espera de veure el que passa avui, la proposta de resolució conjunta entre el tripartit i CiU, que s’ha d’aprovar a manera de matriu de la proposta formal catalana a defensar a Madrid, està encallada de nou perquè a CiU la va molestar l’anunci de Montillla que ja ha tramès una proposta catalana al ministeri d’Economia.